Fa temps que penso seriosament que els responsables polítics tortosins, siguin del color que siguin i sigui quina sigui la ideologia que suposadament defensen, tenen una fixació malaltissa amb els aparcaments. Bé, els polítics, i dissortadament crec que també bona part dels habitants d’aquesta metròpolis del sud ferèstec amb certes ínfules de grandesa, i que planten el cul al cotxe per anar a fer un mosset al bar que està a només dos carrers. I és que qualsevol que es passegi fent una bonica ruta lúdico-turística pels aparcaments escampats per tota la ciutat comprovarà que malgrat l’abundància d’aparcaments, aquests sempre estan al màxim de la seva capacitat. Aparcar a Tortosa és quasi sempre una missió impossible. Diria que els qui gestionen la nostra ciutat encara no tenen clara la denominada Llei de Ferro de la Congestió, que explica un fet molt simple: ampliar l’espai i els carrils disponibles al cotxe privat en cap cas és la solució a la congestió del trànsit a les grans ciutats, perquè tot l’espai guanyat acabarà essent ocupat per més cotxes. És un fenòmen que ja porta estudiat fa dècades, però suposo que tot arriba amb una mica de retard en aquest raconet de món, com els 15 minuts de la Normalitat al servei de la nostra Estructura d’Estat que és l’R16. I el mateix que passa amb les carreteres i autopistes, doncs també passa amb els aparcaments: com més aparcaments es construeixin, aquests sempre acabaran estan saturats, no resoldran el problema, i tornarem al punt de partida. L’últim episodi d’aquesta carrera sense fre i sense sentit és el nou aparcament que s’està construïnt a l’Hospital Verge de la Cinta, en un dels fossars de la muralla. Els convido a què s’hi atansin i comprovin per si mateixos la magnitud de la tragèdia. Qualsevol tortosí i tortosina de bé m’argumentaria que home, Gil, que aparcar dalt a l’Hospital era impossible, i que ja era hora que s’hi construís un aparcament com Déu mana, i que xeic, sempre t’estàs queixant. I si, segurament tinguin raó, sempre em queixo i tenen raó… però només la tindran per uns anys, perquè la Llei de Ferro de la Congestió sempre acaba complint-se. Sempre. La visió curtplacista dels qui ens governen ens condemna i ens té lligats de mans i peus. A banda, és clar, està el vodevil respecte la construcció del nou hospital, en terrenys inundables… Però això ja donaria per un altre article.

I quina seria, doncs, la solució a tot plegat? Doncs penso que passa inevitablement per la potenció decidida i ferma pel transport públic. I en paral·lel també per l’aplicació contundent i sense matisos de polítiques que desincentivin l’ús del cotxe privat, i que transformin de forma radical el paisatge, l’ocupació i l’ús de l’espai urbà. I no em valen peatonalitzacions encobertes com la del carrer Cervantes. Estem en un moment en què les mitjes tintes no serveixen. Malgrat que ja hi ha autobusos que pugen fins la Cinta, aquests van quasi bé sempre buits. Fer un nou aparcament, a banda de l’inevitable col·lapse, només farà que aquests autobusos continuïn anant buits, i es donaran més arguments per a l’ús del cotxe privat. Cal, doncs, un reforç del transport públic urbà i interurbà, allargant i creant noves línies i ampliant-ne les freqüències i els horaris, i portant l’autobús a racons de la ciutat on encara no arriba. I cal també, en el cas de l’Hospital, un reforç de les línies ebrenques, connectant els pobles de les Terres amb un hospital és el de referència al territori, i al qual hi acaba anant tothom. És absolutament indispensable poder-se moure per la ciutat i les Terres de l’Ebre amb transport públic de manera fiable i barata, i abandonar d’una vegada per totes la mobilitat urbana basada en el cotxe privat, que s’ha demostrat que ens fa perdre temps, diners i salut. I ens calen polítiques valentes que trenquin amb el passat i amb una manera d’entendre el món associada a uns privilegis que ja no tenen raó de ser, i que ens han portat a l’atzucac actual.

Compra el meu últim llibre de ficció “Tots els noms del tren”

Avatar photo
Hi, I’m Daniel Gil

Bibliotecari-documentalista. Pare de dues xiquetes meravelloses i que m'estimo amb bogeria. Fent feina de bibliotecari a la #BiblioEpiscopal. Vivint entre #Tortosa i #Barcelona. Els trens de la #R16 són el meu tercer espai. Curriculum | Llibres publicats | Tots els noms del tren

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *