Escriure és una activitat solitària i que tot sovint em treu temps, que m’absorveix d’una manera brutal i totalment radical totes les energies disponibles. És una sacsejada visceral. Però òbviament, és també una activitat absolutament satisfactòria, sinó en cap cas m’hagués aixecat — i ho continuo fent — durant tants anys de matinada, cansadíssim i mort de son, per omplir negre sobre blanc centenars de fulls en blanc, amb les meues dèries, els meus inferns i els meus paradisos, amb la meua particular i única i excepcional visió del món que m’envolta, i que gaudeixo i pateixo a parts iguals.
Escriure és també una magnífica necessitat orgànica, alliberadora i que al mateix temps em lliga i em relliga profundament a la meua condició única i irrepetible d’ésser humà, i a aquella necessitat antropològica, fonda i primitiva i primigènia, de voler deixar constància del meu pas pel món. I aquesta necessitat orgànica d’explicar, de crear, és també una necessitat, una recerca, de benestar i d’atansar-me vers la bellesa. De fet, penso que la voluntat d’explicar-me i la recerca de la beutat van intrínsecament lligades des dels inicis de la humanitat. De fer, voldria escriure més i més sovint — i no a fascicles com sovint ho acabo fent — , si pogués ser tots els dies… de fet, seria possiblement la meua Ítaca particular, on fins i tot deixaria de banda la meua condició de bibliotecari; i tothom qui em coneix mínimament sap com m’apassiona la meua professió. Però com sempre, els desitjos són sempre això, desitjos — i penso sovint que fins i tot és millor que es quedin sempre en el terreny d’allò inassolible i impossible — , i la realitat em diu i em palesa (no sé si cruelment) que no puc escriure tot allò que voldria i que el cos em demana. Les circumstàncies i el context massa voltes poden esdevenir aclaparadors, i de fet ho són. Tot em roba temps. Tot i tothom. Però m’hi conformo. Uns dies, quasi tots, de bon grat, sobretot gràcies a l’amor que m’envolta i que em dóna forces. I d’altres, doncs m’hi rebel·lo i lluito per a poder disposar d’alguns minuts, d’algunes hores més normals (que no pas de matinada i en la fosca) per a poder escriure algunes ratlles amb un mínim de qualitat i sentit i un xic d’honestedat. Massa vegades, de fet quasi sempre, el resultat és un alçament sense èxit, i sempre torno capcot al portàtil a teclejar les tecles envoltat de badalls infinits i amb la companyia d’un cafè amb llet ben carregat, mentre a l’exterior la fosca ho absorveix tot.
Però malgrat tot, escriure s’ho val. S’ho ha valgut i s’ho valdrà sempre. Escriure és per a mi des de fa ja molts anys una necessitat orgànica i física més, com menjar o veure o besar o abraçar les meues filles i la meua dona. M’hi va la vida. I tot això ho reflexiono quan he acabat de llegir-me la Trilogia de Copenhaguen, de la Tove Ditlevsen, llibre autobiogràfic on l’escritoptora danesa hi relata de forma crua, directa i sincera la seua vida, una vida marcada per les addiccions a les drogues. Però també és un llibre on hi expressa moltes vegades el poder terapèutic que exercia sobre ella l’escriptura, que era allò únic capaç de treure-li del damunt tots els seus dimonis. Sense arribar, òbviament, a l’extrem de morir per sobredosi de pastilles com Ditlevsen, quan llegir sobre l’escriptura m’hi sentia plenament identificat. Era jo, també tocat per aquesta sana maledicció que és escriure.
Compra el meu últim llibre de ficció “Tots els noms del tren”
