Sense categoria

Cal desgoogleïtzar les aules urgentment

A vegades hi ha notícies que són d’especial gravetat i que penses que haurien de fer saltar totes les alarmes i fer que ens plantéssim i demanéssim solucions immediates… és clar, però passaria si fossim realment una societat com cal, crítica i madura i responsable, adjectius que dissortadament fa massa dècades que hem perdut, envoltats com estem d’un adotzenament generalitzat que tendeix a igualar-nos, com no, sempre a la baixa. Però aquestes notícies passaran desaparcebudes, i per desgràcia continuarem tot cofois fent el mateix, actuant de la mateixa manera i fent-nos el mateix mal de sempre, potser perquè no en sabem més, o cada cop penso més que més aviat és perquè segurament — en el fons — ens agrada això de maltractar-nos, que ja ens hi sentim còmodes baixant-nos els pantalons i obrint el potet de vaselina. Cornuts i pagar el veure, que diriem. Aquesta notícia de la que parlo és la publicació aquest mes de juliol passat de l’informe per part de la UNESCO Technology in education, només disponible en anglès. He dir, sincerament, que me n’he assabentat de la seva existència arran d’un article d’en Josep Sala i Cullell publicat a Vilaweb el passat 14 de setembre, i que porta l’inquietant títol de “Prou fetitxisme tecnològic a classe, diu la UNESCO”. Ja només la lectura d’aquest informe, i l’anàlisi que fa Sala i Cullell hauria de significar la convocatòria automàtica d’una vaga per part del col·lectiu de mestres, de les associacions de pares i mares, dels Consells Escolars… i és clar, un canvi radical en la política educativa de la Generalitat. Però vaja, vostè i jo sabem que somniem, i que les distopies de Bradbury i Orwell fa dècades que s’estan complint, silencioses i cruels, amb el vist-i-plau de les administracions, finançades de manera alegre amb els nostres diners, i amb les evidències empíriques i científiques com les de l’informe de la UNESCO que també s’està jugant amb la vida i el futur de la nostra mainada, aquells que suposadament diem que protegim.

L’article de Sala i Cullell és ple de paràgrafs absolutaments contundents i directes. Comença amb un “Tots els nostres responsables educatius, pedagogs, etcètera, haurien de llegir amb atenció l’informe (de moment només hi és en anglès) i ser capaços de repensar moltes opinions. El capítol quart comença amb un paràgraf molt clar: “Com que la tecnologia digital afecta tants aspectes de la vida quotidiana, és una suposició raonable que la seva aplicació a l’aula transformarà i millorarà automàticament l’ensenyament i l’aprenentatge. Tanmateix, tot i que s’ha d’educar els estudiants en la tecnologia digital, això no vol dir necessàriament que s’hagi d’ensenyar als estudiants per mitjà de la tecnologia digital. Cal demostrar-ne el valor per a l’ensenyament i l’aprenentatge.” Dit d’una altra manera, una cosa és ensenyar als alumnes com funciona la tecnologia, i quins avantatges i perills té, i una altra impartir llengua, matemàtiques o naturals mitjançant aquesta tecnologia. I durant anys ens han fet creure erròniament que l’una implicava l’altra.”. I segueix amb l’ús dels telèfons mòbils a les aules: “L’ús de telèfons intel·ligents i ordinadors altera l’activitat d’aprenentatge a l’aula i a casa. Una metaanàlisi de la investigació sobre la relació entre l’ús del telèfon mòbil dels estudiants i els resultats educatius a catorze països va trobar un petit efecte negatiu, que va ser més gran a l’àmbit universitari. La disminució està relacionada principalment amb l’augment de les distraccions i del temps dedicat a activitats no acadèmiques durant les hores d’aprenentatge. L’arribada de notificacions, o la mera proximitat d’un dispositiu mòbil, poden fer que els estudiants deixin de parar atenció a la tasca que tenen encomanada. Això afecta la memòria i la comprensió.” En aquest aspecte hi ha una finestra amb una certa esperança, quan ja hi ha instituts a les Terres de l’Ebre que han prohibit l’entrada dels mòbils a les aules… Prohibició que, òbviament, desapareix quan surten del centre, i el mòbil passa a ser el centre de les seues vides, sovint sense cap mena de control parental. I alerta sobre les conseqüències d’un ús excessiu dels mòbils: “L’anàlisi d’una gran mostra de joves de 2 a 17 anys als Estats Units va mostrar que un temps més elevat davant la pantalla s’associava a menys benestar; menys curiositat, autocontrol i estabilitat emocional; una ansietat més alta; i més diagnòstics de depressió.”.

Finalment — i ja arribo al final del carrer amb la intenció de l’article — en l’informe de la UNESCO també es parla de la privadesa que ve associada en l’ús de les eines i els productes tecnològics a les aules. Sala i Cullell cita que “una anàlisi de 163 productes educatius digitals va descobrir que el 89% registrava les activitats dels alumnes a classe i fins i tot fora de l’horari escolar, i venia aquesta informació a empreses dedicades a la publicitat. Aquesta vigilància tenia lloc al marge del consentiment dels nens o dels progenitors, i sense possibilitat d’aturar-la. Alguns estats han començat a reaccionar, i han prohibit l’ús de productes de companyies com Google o Microsoft.”. A Catalunya, i més concretament a Barcelona, ja hi ha 11 escoles i instituts de Barcelona que demostren que es pot fer classe sense Google, a partir d’un projecte pilot iniciat l’any 2020 entre l’Ajuntament de Barcelona i la plataforma Xnet, i que usen la seva pròpia suite educativa anomenada Digital Democràtic, i que funciona amb programari lliure, codi obert i auditable, i que vol tornar a recuperar la sobirania digital als centres educatius. Un altre bri d’esperança que arriba des de la capital. Però mentrestant, a Tortosa i les Terres de l’Ebre el panorama em fa l’efecte que continua sent ben galdós, i l’ús d’eines privatives i de grans corporacions com Google i Microsoft — i a més amb la connivència de les administracions, que prioritzen la facilitat d’ús i sobretot el beneficis econòmics per damunt de la privacitat i el respecte dels seus conciutadans i administrats — , que s’ha demostrat abastament (especialment la primera) que recopila dades personals dels usuaris i les tracta en benefici propi, continua sent massiu. Google Classroom és el rei — rei absolutista — , i com a mínim des del centre on van les meues filles no ha arribat, a data d’avui, cap comunicat que indiqui un canvi d’orientació, i l’adoptació de noves eines més ètiques i vetllin per la privacitat de la mainada que les usa, que sens dubte és la baula més feble del sistema. Comoditat, deixadesa o directament negligència??? D’altra banda, tampoc és que els pares i mares ens haguem organitzat per canviar l’statu quo i començar a desgoogleïtzar les aules urgentment; i aquí faig autocrítica, perquè per absoluta desesperança no he començat res, i encara menys quan els grups de Whatsapp també són els reis entre el professorat i els pares i les mares. I per això també escric aquest article, com un intent d’iniciar una crítica a un sistema impulsat des de tots els estaments, que fa un mal silenciós i maligne, i en el qual la majoria hi hem afegit de forma segurament inconscient els nostres fills i les nostres filles. Cal que repensem quina tecnologia usem com adults, i també quina tecnologia volem que usin les generacions futures. Quina tecnologia, i sobretot, com volem que usin la tecnologia. Recuperar la sobirania tecnològica és un camí llarg, i requereix aprenentatge, sens dubte. Res és fàcil. Però l’exemple de Barcelona ha demostrat i demostra que és possible l’ús d’eines diferents i absolutament fiables, diferents les eines mainstream que actualment dominen el món i les nostres vides. Pensem si volem, també en tecnologia i educació, un món més just, més ètic i on siguem responsables de les nostres dades. Animo, doncs, als responsables polítics ebrencs a replicar també aquí a les Terres projectes com els d’Xnet. És un canvi silenciós, però aquesta mena de canvis són sempre els més poderosos.

Article publicat també a la Marfanta el dia 18 de setembre de 2023

Compra el meu últim llibre de ficció “Tots els noms del tren”

Avatar photo
Hi, I’m Daniel Gil

Bibliotecari-documentalista. Pare de dues xiquetes meravelloses i que m'estimo amb bogeria. Fent feina de bibliotecari a la #BiblioEpiscopal. Vivint entre #Tortosa i #Barcelona. Els trens de la #R16 són el meu tercer espai. Curriculum | Llibres publicats | Tots els noms del tren

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *