p o e s i a en som tots

Trencar tabús, també al transport públic

Una de les mesures socials estrella, i que ha tingut més impacte aquest 2023 ha estat, sense cap mena de dubte, la implantació dels abonaments recorrents gratuïts per a Rodalies. Bé, de fet, ja es van començar a implantar el setembre del 2022, i en aquell moment es van anunciar com una mesura per a lluitar contra una inflació que era estratosfèrica, i també per a lluitar contra el canvi climàtic i potenciar un transport més sostenible i ecològic. Ja fa doncs, més d’un any de l’inici d’aquests abonaments, i malgrat no tenir dades estadístiques oficials (si algú les té li agrairia que me les enviés), qualsevol que usi Rodalies — i també Regionals — cada dia haurà vist un augment més que considerable en el nombre de passatgers diaris que usen els trens. I és que penso que malgrat que el servei continua funcionant, ras i curt, com el cul — i ho continuarà fent malgrat tota inversió i tot intent de millora — , penso també que la clau ha estat la gratuïtat absoluta del servei. “És l’economia, imbècil!”. Quan a la ciutadania se li ha posat sobre la taula una alternativa de mobilitat barata i econòmica — també hi ha hagut durant tot l’any importants descomptes en el transport amb autobús — malgrat que sigui clarament ineficient i estigui estructuralment en fallida absoluta, especialment pel que fa a Rodalies, aquesta ha respost de forma massiva i sense matisos, i ha escollit deixar el cotxe a casa.

I és que aquest 2023 ha servit per a trencar molts tabús respecte la mobilitat, gràcies al trencament de la barrera que per a molts suposaven les tarifes dels abonaments i els bitllets. El principal tabú que s’ha trencat, doncs, és el de la més que possible i necessària gratuïtat del transport públic. Per a qui escriu, aquesta ha estat una molt bona inversió de diners públics, i que ha servit per a democratitzar l’ús del transport públic i l’ha obert a capes de població que abans no l’usaven (en el millor dels casos), o que directament el consideraven una opció de segona, i que es movien sempre en cotxe privat. Malgrat l’estat lamentable en el que es troba el sistema ferroviari a Catalunya, aquest ha aguantat raonablement bé l’augment de passatgers; com a mínim a la R16, que és la línia que conec i que uso diàriament. El transport públic gratuït finançat amb diners públics és possible. I més que possible, hauria de ser una prioritat i una necessitat per a qualsevol govern, de qualsevol color. No obstant això, tot apunta a què tot acabarà a partir del proper primer de gener de 2024, i que tornarem a la situació d’abans. Una situació, per exemple, en què els catalanets i catalanetes de tercera preferent que vivim fora de l’Àrea Metropolitana de Barcelona paguem pels quilòmetres que recorrem, mentre que els del Cap i Casal poden desplaçar-se de forma il·limitada en qualsevol mitjà de transport, i sense limitació quilomètrica, durant un determinat espai de temps. Allò de la intermodalitat i la integració tarifària. Una situació que perpetuarà discriminacions territorials, i que em penalitzaran a mi, per viure a Tortosa i desplaçar-me tots els dies a Barcelona, i que afavoriran una persona que viu a Badalona i ha d’anar tots els dies, posem, que a l’Hospitalet de Llobregat. I tot per una simple qüestió de magnitud, de volum de població; i allò de què les administracions públiques han de garantir la igualtat d’oportunitats ja ho deixem per a quan el Consell de República governi a la fi el nostre país de fireta… És a dir, que continuarem pagant per distància, i no pas per ús, que seria una opció molt més raonable.

Però vaja, no cal anar pas gaire lluny per a trobar camins intermitjos, que transitin entre la gratuïtat i el pagament discriminatori de bitllets i abonaments, i que no suposin trencar massa tabús — que ja se sap que els nostres admirats polítics són tots molt de peix al cove, i no els agrada pas massa trencar amb la realitat — . I com sempre, cal mirar Pirineus enllà, i veure què fan per exemple a Alemanya, on ja disposen d’un abonament de país, amb una tarifa de 49€ i que lanzado en mayo, el “billete D” permite tomar tantos autobuses y trenes de cercanías o regionales por todo el país como se requieran. Vaja, una integració tarifària i multimodal en tota regla, i a més a nivell de país. Perquè desenganyem-nos, això de les quatre #ATM a les quatre capitals és força de política de campanar i de mirada curta, tirant a curteta, i de no entendre ni un borrall sobre la mobilitat que té lloc cada dia a tota Catalunya; a tota, sense excepció; així que no sóc massa optimista sobre de que aquí s’imiti també l’iniciativa dels teutons. I és que per les nostres dimensions geogràfiques, tota Catalunya hauria de ser una única ATM, amb integració tarifària i multimodal a tot arreu, i que amb una tarifa plana mensual, que podria perfectament ser de 20€, poder agafar qualsevol mena de transport públic, a qualsevol indret del país. Si ens creiem de debò en què cal un canvi de model i d’usos en la nostra societat, i que hi ha d’haver canvis estructurals profunds, aquest ha de ser un dels camins imprescindibles que ens cal seguir. La resta serà com sempre fum, fum que taparà només moments i circumstàncies temporals, i que quan marxarà deixarà ben a la vista de nou totes les tones de merda que ens envolten. Aprofitin l’onada, gestors, polítics, que els abonaments recorrents de 2023 han estat un èxit social sense precedents, per seguir per aquest camí. Impulsin de que això cal que es quedi ja per sempre. Però és clar, també estarem ametents, i vigilarem que el servei, i només les tarifes, també millora.

Compra el meu últim llibre de ficció “Tots els noms del tren”

Avatar photo

Bibliotecari-documentalista. Pare de dues xiquetes meravelloses i que m'estimo amb bogeria. Fent feina de bibliotecari a la #BiblioEpiscopal. Vivint entre #Tortosa i #Barcelona. Els trens de la #R16 són el meu tercer espai. Curriculum | Llibres publicats | Tots els noms del tren

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *