Hem baixat a Vinaròs a passar el dia. I mentre voltàvem pel Carrefour i fèiem la compra al Lidl, ens han passat tres fets relacionats amb l’idioma. Al Carrefour, una noia se m’adreça, en castellà, per a vendre’ns la targeta Carrefour Pass. Li contesto en català, i automàticament ella em respon, ara si, en català. El mateix em passa al Lidl, on per dues vegades, les caixeres em parlen primer en castellà, i en veure que els contesto en català, elles automàticament continuen parlant en català.
Els límits del domini lingüístic són molt més amplis que no pas ho són els límits administratius de Catalunya. A voltes se’ns oblida. Però en unes terres de frontera, com ho són les Terres de l’Ebre i el Baix Maestrat, això ho tenim ben present. Més enllà del riu Sènia, tenim uns cosins germans castellonencs, valencians i alacantins amb els quals compartim un mateix idioma i una mateixa manera de veure i entendre el món. Cal que ho tinguem present. M’he marcat com a norma que mentre no surti del domini lingüístic, no canviaré d’idioma i sempre, sempre, enraonaré en català. I quasi bé sempre, m’emporto sorpreses molt agradables. Tant de bo tothom mantingués sempre l’idioma.
Compra el meu últim llibre de ficció “Tots els noms del tren”
