Escrit anit.
****
Paraules de hui:
«Avant les atxes», Kike.
«Endavant, sempre endavant», Antonia Verdejo.
«Molt agraïda. Sempre endavant!», Rosó Garcia Clotet.
****
Hui, entre d’altres coses, he parlat amb ma mare (1943) per si podríem fer un enregistrament d’una cançó que ensenyava Agustí Alaman Rodrigo (1912-1994) en la Parròquia de Sant Agustí de la ciutat de València quan ella, a tot estirar, tenia dotze anys https://malandia.cat/2026/09/senyora-de-gracia-porteu-nos-a-vos):
«Camins eucarístics
als peus dels camins,
els quals ens dugueren
pintors pelegrins,
per fer-vos Senyora
dels bons agustins.
València cristiana
vos cantarà a vós,
Senyora de Gràcia:
‘—Porteu-nos a vós'».
És d’eixes obres que, a més d’estar en llengua catalana, fou transmesa en un moment en què a penes es devia cantar-hi i, més encara, tenint present que la guerra havia finit en 1939.
En escriure açò, hem evocat que ton avi matern (1906) era molt amic de la música, fins al punt que li hauria agradat ser músic i que tenia gust per al cant.
Cal dir que, quan eres un xiquet i encara et portava ta mare, ella solia cantar com una manera més de relacionar-se amb els fills i de fer que ells aprenguessen una part més de la vida: la musical.
Afegirem que, més d’una vegada, ma mare m’ha amollat que, quan Agustí Alaman oïa gent parlant en castellà (en un moment en què la gran majoria dels valencians no l’usava), deia «Xurros!, xurros!».
Ben mirat, dir-vos que, possiblement, dos anys arrere, trobí un escrit en «Memòria valencianista» sobre aquest compositor, mestre i promotor de la llengua autòctona: https://memoriavalencianista.cat/biografies/alaman-rodrigo-agusti.
Finalment, com a mostra, exposem part de l’escrit biogràfic amb paraules d’un fill seu en aquest enllaçament: «coherent amb la cultura. Allunyat de determinats corrents polítics, perquè el país, la terra, la llengua no té a veure amb la qüestió variable de segons el pensament. Si u ho és, ha de demostrar què és. Fou un valencià pràctic i coherent amb l’acció sense mai ser feridor a les nostres senyes en tots els sentits, culturals, sociològics; el preocupava que nosaltres no tinguérem una llengua culta. (…). D’altra banda, ell tampoc no se sentia rebaixat per dir-se valencià, perquè llegia i escrivia en valencià, parlava valencià i estimava València i, fins i tot, quan érem menuts, em contava la història de València, cosa que hui quasi ningú la vol conèixer».
I demà, més, com l’àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i lo maternal, com moltes persones que coneixes.
