Una altra contalla amb trets matriarcals, i compilada en l’obra de l’esmentada folklorista, és “La pinta d’or”, la qual ens convida a no cercar el cel, ni la fama, sinó a romandre arrelats: “Un carboner que es deia Mateu era ben trist que feia un any de secada i tots els pous eren eixuts i es moria de set. Una tarda, que patia més de set, va veure llum, lluny, lluny… Camina que caminaràs, se n’hi va anar per a veure si traparia aigua. Quan en va ser a prop, va veure que era un castell que lluïa, lluïa com si fes clar de lluna. Ell, que tusta a la porta i ix una dona vestida d’or:
(…) -No entreu, que és el castell de la princesa d’or” (p. 481).
Aquest principi és interessant: 1) la part eixuta i pobra és la masculina (la sequera, fruit de l’excés de calor i, així, de llum), 2) de vesprada (la primera etapa femenina del dia), és quan en Mateu se’n va a cercar aigua (un element associat a la dona) i 3), quan es troba amb la primera dona, és de nit i ella fa un eixart amb la claror (la lluna visible, representada per aquesta fortalesa, o siga, per una persona robusta).
De manera pareguda a la situació masculina, ho fa la de la princesa d’or, símbol de qui ha estat tan receptiu a la riquesa, a lo solar, al renom i a lo celestial,… que ha desconnectat de la terra i, així, de la gent i de la vida real, com capeix en Mateu en una cambra: “hi havia una minyona bella com un astre, tota vestida d’or, qui, amb una pinta d’or, es pentinava els cabells llargs i rossos com l’or.
(…) Aleshores, la vella va obrir una cambra i li va fer veure set homes morts, estacats pel coll:
-¿Veus aquests homes? Perquè han renegat, han estat al meu poder. Doncs tu, pregant Déu has deslliurat la minyona encantada i condemnada a se pentinar sempre amb una pinta d’or, per haver estat massa presumida. Sa mare sempre li deia que se’n penediria” (p. 481).
Un poc després, en Mateu, dintre del bosc, allibera la jove, la princesa li ho reconeix i el xicot no en fa ostentació. I més: com a premi, la fadrina li féu visitar “tot el castell que era ple d’or i li va dir:
-Ara, tu m’has deslliurada. Doncs ens cal casar. Vull que siguis un bon minyó” (p. 481).
Finalment, el xicot passa de llenyataire a galant jove i, “un colp casats, feren bones obres.
Aqueix or maleït ens cremaria els dits.
Guardaren el que calia i donaren el demés als pobres” (p. 482).
Així, lluny de la pobresa d’en Mateu i de les ànsies de la princesa, tots dos donen una part als més necessitats i, per tant, lliguen amb la manera de ser autòctona donant entrada en sa vida a les dues parts de la persona: la receptiva i la generosa.
