Xavier Díez, historiador (11 d’agost del 2026, en Twitter), qui ha escrit hui un article en la «Revista Mirall».
«— Avui, a la @revista_mirall, publico aquest article sobre com hem passat d’un segle XX marcat per les ideologies a un XXI determinat per les identitats. Les seves causes i conseqüències https://revistamirall.com/2026/08/11/de-la-ideologia-a-la-identitat«.
Comentaris meus, a ell, hui, 11 d’agost del 2026:
«— Felicitacions, Xavier, i bon dia,
Molt encertat, argumentat i en defensa de lo que se sol considerar femení.
En el curs 1993/1994, Enric Sebastià Domingo, mestre d’Història en Magisteri, era intrigat per veure com evolucionaria el partit comunista italià (aleshores, havia canviat de nom i de línia).
En canvi, Pere Riutort Mestre, u de llengua catalana i cristià (de línia matriarcal), em donà un llibre en què es feia una defensa de l’esperança enmig d’eixe postmodernisme de què ens parlava una mestra de Filosofia (Estrella Somoano Ojanguren), també cristiana.
Crec que lo que ha salvat molta gent ha estat no agafar-se a cap partit i sí a la terra, a la mare. Així, en l’estudi que faig sobre el matriarcalisme català, ingent, he copsat que la gent més en línia amb ‘ir a matar al director’ (frase de la tradició castellana i que no té traducció cultural al català) i amb eixa actitud que evoca els anys trenta del segle XX, són afiliats a partits, publiquen molt sobre política ‘anti’ i tenen un llenguatge més agressiu.
Ara bé, els més arrelats a la terra, també ho són a la mare, a les campanyes en pro d’un ‘nosaltres’ en què cada opinió és important, no aproven els clixés, són dialogants i creatius, no són idealistes, ni romàntics, ni místics.
I, com que no tendeixen a l’evasió de lo social, ni de la llengua vernacla (en el nostre cas, el català), encara se senten emparats (si no per molts polítics, sí per gent empeltada amb la cultura autòctona)».
Finalment, com he posat hui en Twitter (https://x.com/i/status/2087039705003032808) , «Un Poble que desconeix la seua Història i que només és obert a les versions oficials del punt de vista acadèmic (o bé polític) és un exemple de Poble esclau en la instrucció, sia pública, sia privada de caire elitista, sia concertada.
Hi ha molts estils d’ensenyar i d’educar».
Nota: «La causa indígena m’ha fet més català. Les tribus prohibides m’han ajudat a retrobar la meva sempre maltractada tribu. El fet de ser català m’ha tornat més sensible al problema de la llengua i de la identitat dels indis i m’ha ajudat a no caure en l’imperialisme cultural».
Bisbe Pere Casaldàliga (1928-2020), en informació publicada ahir per una amiga catalana.
