Ja és l’hora? Bé!
Ha arribat el moment de l’estrena d’aquest conte. Seieu, seieu, si us plau, si encara sou drets.
Si us plau, no feu ull al fet que pels nervis ajusto obsessivament la cuereta i remiro de no tenir cap imperfecció a l’esmòquing.
Al discurs previ, de més rellevant, dic: «Espero haver escrit un dels contes més entrellaçats a dins vostre. Trobareu la comicitat entortolligada amb la seva tragèdia inherent. Allò que us he enviat, soc jo, sinó».
Llum per llegir, apagueu tota la resta, comença el conte.
VET ACÍ UNA VEGADA.
Hi havia qui deia que un tal senyor Present no ha existit mai!
Si pot semblar que no, és perquè encara no s’acabat de demanar per ell i el paio ja ha fotut el camp!
Costa de veure’l més del que sembla, francament! Sempre surt de sobte del cau del senyor Futur, desconec si levitant o a sobre d’una cinta transportadora. A correcuita marxa directe cap a la gola del senyor Passat, i més enllà. És per això que pot semblar com una il·lusió òptica, o quàntica, o una il·lusió sense res més.
En aquest lapsus minso, fa una actuació: una ganyota, un plor, un riure, un alè, un empipament, un sospir i un no sé què més. Però ja podeu estar segurs que no s’aturarà mai. Els autògrafs els signa a la carrera, per a res roman quiet.
No vol dir que no circuli! No ens fixem tant com pot semblar, de tant acostumats que estem de veure’l passar. A més, com sempre ens quedem mirant en la direcció per on ha marxat, no el veiem sovint sortir, no ens adonem que cada dia surt com el sol, d’un punt a l’altre.
DE CAU A BOCA.
Hi havia qui deia que un tal senyor Futur no ha existit mai! Certament no l’ha vist mai ningú! L’únic que se sap d’ell és que te un cau registrat a nom seu a la oficina de la propietat de caus, des d’on surt sempre el senyor Present i és per això que hi deu viure algú allà dins.
No hi ha qui negui al senyor Passat! Ho veu tothom sense esforç, es panxut com ell sol i golafre. Tant gros és que sovint ens tapa tota la vista, a cada dia més.
Sobretot el coneixem per tant de com caga! Apunts i lliçons d’anar de ventre n’hauria de prendre el Tió de Nadal. No us preocupeu si voleu saber més d’aquestes mandonguilles, perquè a aquest conte hi ha moltes, ja em parlarem al futur.
PERSONATGES AL DOC.
Retornant al senyor Present, què ens ocupa, us deia que sempre és el mateix senyor fugaç, amb petits canvis. Com fent ganyotes o duent corbata. Però de tant en tant, de prou en prou, francament no estic del tot segur. De sobte pot no semblar pas a ell mateix. Quan això passa, el canvi es consolida, continua sent llavors aquest nou senyor Present mudat.
Una pregunta és inevitable: podria esmunyir-se a dins del recorregut un senyor Impostor o bé un que l’abdueixi no se sap com?
Així que farem l’únic que podem fer!
Per tal d’esbrinar si és ell o un altre: pararé allà a la guait, al pas del seu camí. A cada vegada que passi: patapam!, li faré una fotografia amb una càmera ultra ràpida amb flaix; en acabat de revelar, les aniré posant a una pila ben endreçada.
Totes les imatges agafades amb un clip i les faré lliscar ràpidament amb el dit gros per entre elles. Així ja tindrem una animació reveladora. Sabrem si es tracta del senyor Present mateix o qui altre senyor és en realitat.
Malauradament la prova no es concloent!, no ha quedat clar a la primera. Hem de continuar amb el conte.
Per exemple, molt excepcionalment, quan te un xoc emocional d’urgència. Un d’aquells moments on sembla que el temps va molt més lent, a més fotogrames per segon hi ha més qualitat d’imatge i sí sembla podria ser ell amb nitidesa. En acabat, es restaura el servei del temps i el senyor Present torna a de velocitat d’obturacions de creuer. A poc ja no se sap que sigui ell altre vegada.
CANVI D’ÒPTICA.
Com el mon avança d’ençà de la roda d’imatges de fira, convé d’anar a canviar la càmera fotogràfica per una de més moderna. Una que estic convençut s’inventarà en un no res, perquè m’han dit que s’hi treballa amb esma als laboratoris secrets, al cau del senyor Futur.
– Gràcies per portar-me-la, senyor Present – Aquí ja la tenim!
Una màquina d’un disseny encisador. Capta amb una qualitat d’imatge sublim. A més, afegeix a les metadades: dia i hora exactes del enregistrament, nom descriptiu i resum d’allò que s’hi copsa, so evolvent i polifònic que mancava, les olors i els aromes, la dolçor i l’amargor, la salinitat, la temperatura ambiental, la humitat relativa i la que no te cap mena de dubte, pressió atmosfèrica i la de qualsevol punt a la pell, forces fortes i febles com la gravetat, tots els referents el·líptics com els sentiments i la resta de matisos que envolten a cada instant captat, del senyor Present.
Cal tan sols apuntar i disparar, en mode manual. En automàtic ja ho fa ella tota sola.
MATERIAL: SENTS.
Atès què fa poc temps el comandant d’una nau, va posar-hi el nom de la seva dona a un cràter de la lluna. Jo si vull també puc parir un nom per a aquesta mena nova d’imatges amb tants d’atributs. Des d’ara el tipus es dirà: «Sensitives Estampes Narrades Totes Successivament», SENTS.
Una mica embolicat, ja ho sé! El que interessa sobretot son les sigles, com sol passar amb aquestes coses.
El següent pas és: fer tantes captures: SENTS, del senyor Present. Posar a cada SENTS a un únic arxiu no acabarem mai. Serà molt més pràctic d’anar afegint fotogrames SENTS a un únic arxiu de vídeo.
Nom provisional del arxiu de vídeo: «Mentrestant.vida».
Caldrà únicament fer amb un llenguatge de programació, un dit virtual que premi el botó que diu: sí! Cada vegada que aparegui una SENTS nova aquesta s’afegirà al Mentrestant.vida, i m’estalviaré de fer-ho amb el meu índex al ratolí, on ja tinc a hores d’ara una força descomunal a aquest dit.
ON PARA HOLLYWOOD?
Pioners com els germans Lumiere, per la nova modalitat de cinema amb fotogrames SENTS. Per tal de desvetllar aquesta curiositat empipadora, de si és o no és el senyor Present a tothora? Què tal si produeixo una pel·lícula?
A més, de ben segur que serà tot un èxit de caixa!
Ara bé, com no vull que em passi altre vegada el mateix del fracàs de les imatges de fira i com soc novell en la feina de produir i dirigir cinema. Podria demanar ajuda a crítics i experts. Persones sempre de reputada professionalitat.
Òbviament al primer a qui he d’anar a cercar, és qui te més nom de cinema: Plató
PLATÓ.
Va costar concertar una reunió que al final va ser telemàtica. Ell hi era al mont Olimp, de visita aquell dia per veure si trobava cap cariàtide no pispada.
– Gràcies per rebre’ns senyor Platò. Com valoro el seu temps infinit, no l’entretindré: – deia jo – Com vos sou qui mes en sap d’arquetips perfectes, vitals per a la promoció i la mercadotècnia i per tal d’arribar a un públic objectiu. Volia fer-vos arribar una còpia d’una pel·lícula…
– Una còpia? No!, vull l’original! – entesos, savi i exigent,oi? S’entén una mica, perquè el platonisme es una escola on allà a classe es diu que la còpia és per elal mateixa una imperfecció, pel fet de ser-ho.
– Senyor Plató, no puc donar-vos l’original del Mentrestant.vida, perquè cal actualitzar continuadament el vídeo amb les imatges noves que va rajant el senyor Present.
– M’esteu dient, doncs, que no teniu tot el material? – va dir amb aquella veu de super savi
– No!
– Si el llargmetratge no estarà enllestit fins que el senyor Present deixi de circular, vol dir: fins que mori.
[pausa reflexiva]
– El que teniu no és cap una pel·lícula en aquest moment – continua dient – Podeu anar fent és una sèrie per entregues!
Acomiadat i agraït, fins ací la contribució i el patapam del filòsof. I ja no vaig anar a veure a veure a ningú més per si de cas ensorren més les idees.
UNA SERIE DE TELEVISIÓ.
Com Mentrestant.vida no podrà ser pas una pel·lícula complerta fins que el senyor Present sigui caput i això tampoc interessa massa. Caldrà doncs dir adeu-adeu a la possibilitat ben real de guanyar alguns Òscars i farem una serie per a la televisió, on també hi ha premis importants que ara no em feu dir.
Comencem! Cal dissenyar capítols i temporades.
Primera pregunta: en quins punts s’ha d’agafar els talls?
Claudico de seguida de l’opció de seqüenciar el Mentrestant.vida, perquè queda força avorrit: Néixer_i nadó_Mentrestant, Nen_petit_Mentrestant, Adolescent_oh_no!_Mentrestant, etc.
ARQUEOLOGIA REVELADORA.
Potser fa una mica de ecs i uts, entesos, però he pensat en un lloc perfecte on anar a cercar els moments més interessants.
Allà, a les tifes!
Perquè si el senyor Passat no ha pogut acabar de pair algunes realitats amb el temps, segurament l’espectador tampoc podrà. Patirà la mateixa indigestió i s’ho passarà d’allò més pipa. Descobrint qui és el senyor Present i de pas fent-nos sonar el «clinc» de la caixa.
El problema gros d’un passat assimilat: que normalment tan sols resten rastres llefres i deformats. Els sucs gàstrics dins la panxa del senyor Passat, on neva i plou àcids forts, distorsiona aquells senyors Present que va quedar retratats pels SENTS presents, llavors.
Traces on ja s’hi pot girar el cap, ja, fins que faci crec ambdues bandes. Habitualment no hi ha manera de reconèixer què s’hi veu allà. A les bonyigues escampades pel senyor Passat.
Però cal intentar-ho, tot en benefici de l’audiència! Toca fer mineria de l’important, argumentalment parlant.
Burxant i recercant a cada pastisset: amb una gran lupa sense ditades. Fent servir: la paleta catalana, la brotxa, el pinzell o bufant segons què. Per tal de no fer malbé les troballes, els vestigis dels senyors Present, a cadascuna de les seves etapes.
MATERIAL: PES
A vegades: premi! Es distingeixen fragments en millor estat de conservació. Amb aquests es pot treballar. A aquests tokens els anomeno informalment: PES, «Passat Emocions Sorgides».
Per exemple, PES a PES tal com raja, puc anar reconeixent: «el primer dia de classe», «el dia del casament», «aquell viatge de fi de curs», «l’u d’Octubre de 2017», «l’onze de setembre de 2001», «malaurat accident», «allò que deia aquell llibre», , «quan la vaig conèixer», «quan va néixer el nen», «punts en caure de la bicicleta», «per què no m’ho va dir abans de fer-ho?», «calien diners i no en tenia», «guanyada una copa d’argent!», «quan es van divorciar els pares», «quan ens vam separar nosaltres», «el dia que va morir», «…, sí!».
Cada PES trobat és una joia! Com sobreeixien tant les emocions fortes, fàcilment pots quedar encantat i embadalit.
Però t’acostumes, a mida que el senyor Passat es va fent a cada dia més alt i més ample, per no dir gras i ofendre’l. Alhora també els excrements s’hi tornen més nombrosos i sofisticats. Es cert que sembla més feina, però sabent ja reconèixer millor les troballes d’un PES, per la pràctica, ja vaig a preufet d’anar traient feina a millor ritme. Un cabàs ben ple en un moment!
MUNTATGE.
Ja cal anar muntant els capítols, vaig enllestint que ja tinc ganes de plegar. Ara cal rodar la maneta de la moviola, anar passant els SENTS del Mentrestant.vida per situar-ho a cada PES decidit.
Un pic trobat aquest PES al SENTS, aquest serà el punt d’inici de cada capítol.
Cada final es revela amb més facilitat. Des del punt d’inici del capítol, resseguint els SENTS successius, hi ha un fet que es repeteix habitualment. S’hi observa una mutació palesa al senyor Present. No pas immediatament! Però prou per saber que es pot muntar el tros a la línia de temps de cada pista i postprocessar-ho en acabat.
D’ençà d’un PES que duu dins petites o grans frustracions o alegries o que venen maldades o ben donades. Llavors les dades arriben, no sé com, a al cau del senyor Futur. Allà, amb uns ordinadors molt potents i amb intel·ligència de carboni: apilen, compilen, espolsen, barregen amb tot el que recorda del passat, del allò creu del futur i de la vida. S’hi posa una mica perfum si fa ferum.
En cloenda, travessa la línia de sortida un senyor Present renovat, diferent, no vol dir millor, no vol dir pitjor.
Es clar! Ja hem descobert el misteri del senyor Present, objectiu primerenc d’aquest conte! Era per això que semblava que feia aquests intercanvis del senyor Present de vegades, però no, eren mutacions. Mira que jo pensar que era un de fals o infiltrat, ains! No!
CREENCES SEMPRE CERTES.
La reconfiguració del senyor Present, renascut per un PES sentit al estomac. Sia per la polaritat positiva o negativa, allò que determina versió modificada per la pena o l’alegria, la pífia o l’egolatria, serà l’establiment de la veritat, a can Futur.
És reuneixen els senyors Present i Futur i a l’acte de queda reflectit les respostes decidides a algunes preguntes: Què faig amb un PES? Què sabia jo d’aquesta mena de PES? Amb què comparo el fet d’un PES? Què passa llavors? Què fan els altres? Què volen tots? Què passa al mon? Com seguir protagonitzant de la millor manera aquesta sèrie que mira tothom?
D’aquestes respostes neixen les creences. Quan el senyor Present travessi la línia inicial, com sempre: la creença conformarà la seva realitat d’una manera o altre. Tant fa si ha après que cal ser religiós o ans tot el contrari; amagat o formidable; veritable o esmunyedís, en la quotidianitat.
A la postproducció podrem donar uns tocs de llum i el maquillatge fa miracles. Però al final tot ho determinarà la interpretació de qui surt a actuar dins d’aquell petit lapsus de temps que en diem present, abans que no se l’engoli el senyor Passat.
A can Futur, cal remirar tres cops que surt d’allà.
PS. BANDA SONORA.
Una sèrie per la televisió sense música perd molt. Així que he pensat d’afegir un rap.
Projectes irreals: mai els faràs!
Allà on guanyen d’altres: no és el teu mon!
D’aventures que fan por: prou t’estaràs!
Els fets impossibles: efectivament ho son!
Però si «potser»: tens una oportunitat?
Si penses «com»: un camí s’obrirà?
Si ho tens «al pressent»: ja ho tens encetat?
i si perseveres: llavors tot ho tens ja!
Perquè no te la possessió: de la veritat:
murri, fort, ràpid, trampós: o tot plegat.
Tocarà el cel: aquell qui ho ha somiant.
Entendrà els mals del cel: qui ja ha estat.
[retorn]
(versió lliure de N.Hill)
PRESES FALSES DEL CONTE
No us penseu pas que escriure un conte n’és fàcil, en el rodatge he tingut moltes pífies i embolics, ací hi ha algunes.
#
Recerquem allà al merder oracions simples o subordinades que empastifen tal com salten, ningú te les tifes endreçades per anys.
#
Per exemple: dins de «El dia del tercer aniversari del nen» lliga amb «el empipament que va tenir la sogre amb el seu marit». Tot plegat parla del que pensem del nen i de la sogre i de tots els que hi eren aquell dia, com la tieta amb. Blo-blop-blop, quin embolic!
#
M’ha donat per pensar en les persones grans que tenen una versió més llarga del Mentestant.vida. Amb un senyor Passat que ocupa gairebé tot, i com les pel·lícules sempre comencen pel principi: potser és per això que ells, les persones grans, també tendeixen a tornar a aquells PES primerencs, els que ho son de la infantessa.
#
Desprès, com no podia ser d’altre manera, cal anar a veure Antoine-Augustin Cournot de tant que sabia de epistemologia per tal de veure com haurem de donar «més veritat» a la trama. Segur que ell tindria bon criteri. Un desastre! Perquè per trobar la veritat en la projecció, sobre quina doctrina de la veritat hem de mirar? No hi ha una sola manera de saber què és, la veritat!
Agraït a Mastodont.cat
Aquest conte te unes 10 pàgines, una mica més de 13000 caràcters sense comptar espais. A excepció dels vincles els he teclejat per ordre de sortida del meu cap, no pas per ordre de cap programa de reconeixement de patrons. Gràcies per arribar fins a aquest punt i final.
@Fel
