Una altra rondalla en què es plasmen trets matriarcalistes, i que hi ha en l’obra “Rondalles populars valencianes”, a cura de Rafael Beltran, és “Peret de poca por”. En aquest relat, l’atreviment, la senzillesa i el fet que el més major de tres germans (Peret) seguesca les passes d’una dona, farà què assolesca el seu objectiu. Així, un dia, Peret demana a sa mare què és la por i ella li diu que és molt negra. Llavors, el fill li agrega:
“-Mare: jo vull botifarres, que són negres com la por.
En això, ell va saber que, en la vila on vivia, hi havia una casa en runes que feia molta por perquè, tots els qui hi anaven i hi passaven la nit, l’endemà els treien en un taüt.
Un dia, Peret va dir a sa mare:
-Mare: jo vull anar a aquella casa, que diuen que hi ha molt de menjar i moltes coses.
-Tu no hi pots anar, fill meu, tu ets una criatura. Si els hòmens que hi van, es moren, tu,… què faràs?
Un dia, Peret se’n va anar a casa del batle i li va dir:
-Ma mare m’ha donat permís, senyor batle, perquè em doneu la clau de la casa en runes.
Tu, on has d’anar, Peret?
-Jo vull anar-hi, senyor batle!
-Segur que ho sap ta mare?
-És clar que sí, home!
-I, a ton pare,… també li ho has dit?
-Mon pare, encara que no ho sàpia, té igual. Ma mare és la qui més ho ha de saber, que és qui està tot el dia a casa amb mi” (p. 172).
Per a començar, cal dir que la mare no desaprova el fill i que, sobretot, lo que pretén remarcar-li és que, d’aquella casa, no n’ha pogut tornar viu ningú. Quant a la justificació inicial, caldria veure si hi ha alguna altra versió en què incloga els moments intermedis i una segona conversació entre la mare i el fill. En qualsevol cas, ell es presenta davant el cap de la vila.
També cal destacar els papers que el fill associa a sa mare i a son pare. Així, la mare és qui talla el bacallà, qui més coneix el xiquet i, ben mirat, ella l’ha educat i pareix que, fins i tot, la dona té la darrera paraula.
Ja en aquella casa enrunada, ell copsa que “hi havia quatre portes i una, de més ampla, que era la quadra. En obrir-ne una, va veure que hi havia una gerra d’oli; en una altra, fregit; i, de les tres altres, penjaven rastres de botifarres i llonganisses, cuixots…
-Mare de Déu, botifarres -va dir ell (…).
Cada volta que Peret agafava un rastre de botifarres, a l’endemà, les botifarres es restituïen soles. Si el que feia era, per exemple, agafar un pa, una poma o una pera (…), a l’endemà, es tornaven a omplir elles soles” (pp. 172-173).
Com hem vist, ell tria una porta no precisament d’alta categoria, sinó vinculada amb gent senzilla i noble (recordem que els cavalls lliguen amb les quadres i que, popularment, són considerats com uns animals molt nobles). Aquesta preferència per la gent del muntó i la invocació a Nostra Senyora fan que Peret siga subministrat quan li cal. És més: el narrador, en un passatge immediat, exposa que “ja s’havia fet de nit, perquè era quasi hivern i el dia acurtava” (p. 173), detall que empiula el noi i la marona.
Quan es va posar a sopar, se li aparegué un rastre de dimonis que baixaren per la xemeneia i, aleshores, ell reflecteix part de la seua manera de ser:
“-Mira: jo que creia que estaria sol -va dir Peret, un poc sorprés. Va: prengueu una cadira i, així, soparem tots junts” (p. 173).
Més avant, en la mateixa plana, l’oncle del ossos (un personatge amb signes simbòlics femenins) fa acte de presència: “En això, van començar a caure un parell de cames. Eren de l’oncle dels ossos, d’una calavera. (…) Part del cos de la calavera continuava caient” (p. 173) fins que hi davalla tot l’esquelet sencer.
“-Xe, molt bé! Tu sí que em faràs companyia -li va dir Peret-. Sopa amb mi, que encara me n’ha sobrat” (p. 173).
D’aquesta manera, per una banda, el fill és receptiu (l’hospitalitat) i, per una altra, és lliberal.
En acabant, Peret, mogut per la curiositat, li demana a què hi ha vingut l’oncle dels ossos i, com que el foraster li diu que a acompanyar-li i a dir-li en quina cambra ha de dormir l’al·lot, Peret li respon: “No: vés tu, que saps el camí” (p. 174). D’ara en avant, la calavera (la mort, el personatge femení) serà qui li farà de guia i ell la seguirà.
