Tot seguit, plasmem de la plana 81 fins a la pàgina 90 de l’explanació, en la versió del 2018.
- Ia. Part.El deure sagrat de restitució, de part de l’Església Catòlica en terres valencianes.
*[A] Un canvi de mentalitat, “metánoia”, penitència, que ha de fer la nostra Església.
[a] L’Església Catòlica valenciana té el deure sagrat de restitució, després de la seua actuació, tan negativa, com s’ha esmentat:
*a-1) Hauria estat important que hagués tingut un compromís d’avantguarda en la recuperació de la llengua dins la societat valenciana, especialment, després del Concili Vaticà II, quan aquest deure resultava clar, sense discussió, si es volia seguir la doctrina proclamada en un Concili Ecumènic, per la qual, la llengua de les noves versions litúrgiques era la llengua vernacla o popular, la llengua pobra i encalçada. No “la lengua oficial castellana”, la llengua que comptava amb tots els drets, amb prerrogatives i amb ajudes, l’única que, al capdavall, havia de romandre, segons es pensava i es projectava de l’Estat Espanyol estant.
*a-2) Som davant un deure que exigim dels cristians, en realitats de discriminació que s’han viscut. Posem, com a exemples, l’apartheid d’Àfrica del Sud o la lluita de Martin Luther King per la igualtat racial en els Estats Units d’Amèrica o el dret de la dona de tenir una educació igual que la de l’home o de poder-se casar lliurement, etc.
*a-3) L’Església Catòlica Universal s’ha adherit a aquestes reivindicacions i a totes les altres que es refereixen als drets humans. Es complany, en el no. 29 de l’encíclica “Gaudium et Spes”, que aquests drets fonamentals de les persones, entre ells, el que evita la discriminació d’una llengua, encara no estiguen garantits íntegrament en tot el món. Açò ho propugna un Concili Ecumènic que, després de la Bíblia, ve a constituir la font més important de veritat, per a la fe dels cristians.
*a-4) Ho repetirem tantes vegades com creguem adient: el cas de la discriminació d’una llengua com la nostra, l’Església Catòlica, en la seua doctrina, ho considera un fet contrari al Pla de Déu, de la mateixa categoria que els altres cinc drets al·ludits en el no. 29 del text conciliar de l’encíclica “Gaudium et Spes”. El nostre cas n’és el nombre cinc entre els sis que enumera.
*a-5) L’Església Catòlica, en terres valencianes, en la seua majoria, encara actualment, mira cap a una altra part i ignora el seu deure ineludible, quant a la llengua pròpia i històrica dels membres de la seua Església. Això requereix una restitució, unida a un canvi de mentalitat, amb les seues conseqüències.
[b] La majoria de l’Església valenciana ha volgut considerar llengua vernacla de la litúrgia la llengua castellana, que no és, històricament, de dret i, popularment, avui dia, en bona part del territori, llengua vernacla o popular, sinó la llengua de substitució, a l’estil de les colonitzacions que s’han produït al llarg dels anys. L’Església Universal no ho accepta així: es fa seus els principis que consten en la “Declaració Universal dels Drets Humans”.
*[B] Tres eclesiàstics que actuaren molt negativament: Belluga, Mayoral i Olaechea.
[c] L’acció de substitució del Cardenal Belluga, en la comarca de l’Horta d’Oriola, i, àdhuc, en tot el Regne de València.
*c-1) Aquest bisbe de Cartagena, posteriorment creat Cardenal, va contribuir eficaçment a erradicar el valencià en l’Horta d’Oriola.
*c-2) Cal recordar, d’una manera especial, la seua actuació, tan poc cristiana, i, menys encara, pròpia d’un bisbe, en promoure un exèrcit a favor de Felip V i en contra del Poble Valencià, amb motiu de la Guerra de Successió, perquè va participar activament en la batalla d’Almansa[1] contra els valencians. Fins i tot, ell mateix empunyà personalment les armes: ¡un bisbe de l’Església Catòlica matant valencians i encoratjant altres persones a fer-ho!
Abans de la batalla d’Almansa, el bisbe de Cartagena presentà la lluita armada a favor de Felip V com si fos una croada. Àdhuc, després d’Almansa, va desenvolupar una incansable activitat militar contra les poblacions que s’havien inclinat en pro de Carles III d’Àustria, fins a arribar a Ontinyent, que fou saquejada per haver proclamat rei l’Arxiduc Carles. Inicià els processos contra els contraris a Felip V i els confiscà els seus béns. Felip V li va conferir el poder civil per a actuar contra els valencians.
*c-3) La diòcesi d’Oriola-Alacant actual té un deure moral de restitució i de reparació especial. S’ha de tornar el valencià, encara que siga testimonialment, en les celebracions litúrgiques de l’Horta d’Oriola i, més encara, en la Seu oriolana, la qual és Seu de tota la diòcesi. En la Diòcesi, el valencià, a hores d’ara, si més no, de dret, es la llengua majoritàriament pròpia de les poblacions que integren la totalitat de la diòcesi d’Oriola-Alacant.
*c-4) S’ha de contribuir, com a deure de consciència de part de l’Església, a fer que els fills de la ciutat d’Oriola tornen a considerar com a llengua pròpia la llengua dels seus avantpassats. De fet, ja hi ha centres educatius en què s’ofereix el seu ensenyament[2].
Fou molt important l’existència d’aquesta llengua entre els seus habitants, en la decisió de constitució de la diòcesi oriolana, en separar-la de Cartagena el 14 de juliol de 1564, per butla de Pius IV.
*c-5) Amb més raó, en les comarques de llengua vernacla valenciana, com la Marina Baixa. És impresentable, com a cristians catòlics, que unes poblacions com Tàrbena, Bolulla, Callosa d’en Sarrià i un llarg etcètera, usen en exclusiva la “lengua del Imperio”, no la llengua vernacla, per a la litúrgia i per a la catequesi.
[d] L’Arquebisbe Mayoral, qui, de manera taxativa, va obligar a l’ús del castellà en els arxius eclesiàstics durant el segle XVIII, amb la seua disposició de 1762, bastant posterior al Decret de Nova Planta de 1707. Pertany a la nòmina de bisbes que s’enviaren a les diòcesis per a castellanitzar-les en temps de Felip V[3] i de Carles III.
*d-1) La disposició de Mayoral encara no ha estat abolida per cap autoritat eclesiàstica. No obstant això, s’oposa totalment al que és doctrina de l’Església Universal, perquè és una discriminació pura i dura d’una llengua. És abolida, certament, per les determinacions del Concili Vaticà II.
*d-2) L’edició que Mayoral va fer del Ritual Valentí en 1746 addueix, en la Introducció, en primer lloc, “vernacula Valentinorum, quam Lemosinam vocant”.
En segon lloc, posa la castellana, “quam absolute Hispanicam vocant”, i diu que aquesta llengua, junt amb la “vernacula Valentinorum”, és familiar en diversos llocs de la seua arxidiòcesi i és el motiu pel qual posa la versió castellana, la qual va en segon lloc, en les parts catequètiques del Ritual valencià, d’acord amb el Concili de Trento. Per primera vegada, es té en consideració la població que parlava castellà, la qual correspon, geogràficament i de dret, a un 10% de la població total valenciana actual.
*d-3) Les edicions anteriors al Ritual Valentí de Mayoral, inclosa la que féu Sant Joan de Ribera, solament usaren la llengua “vernacula Valentinorum” per a la part catequètica que consta en els Rituals editats posteriorment al Concili de Trento. Sembla que, fins aleshores, encara no s’havien adonat que els valencians eren “Bilingües desde siempre”[4]. Un invent, relativament, nou i que correspon a interessos polítics actuals.
*d-4) Com hem apuntat anteriorment, en l’administració dels Sagraments i en els Sagramentals, després del Concili de Trento, es va continuar usant exclusivament el llatí. Només empraven la “llengua vernacla” quan s’havia d’instruir sobre allò que feia referència al Sagrament que s’administrava i en alguns diàlegs. Si s’usava el llatí en aquests casos, el poble no entenia el que se’ls deia com igualment hauria succeït en la predicació en les Esglésies; per això, l’esmentat concili ja determinà que aquesta havia de fer-se en la llengua usual en el Poble, és a dir, en la llengua vernacla o popular. La llengua de les Universitats continuava essent el llatí en bona part de les matèries.
[e] És de gran importància històrica, l’actitud negativa de l’Arquebisbe En Marcelino Olaechea, després del Concili Vaticà II, qui, juntament amb tots els Arxiprestes valencians, no acceptà la llengua vernacla o popular propugnada pel Concili Vaticà II i determinaren, per votació, que s’usàs “la lengua vernácula oficial”, el castellà. Aquesta proposició ve a suposar una contradictio in terminis[5]. L’Arquebisbe Mayoral no arribà a tanta gosadia, perquè qualificà el valencià, i només el valencià, de “vernacula Valentinorum”.
*e-1) Anteriorment, en l’edició del Ritual Tridentí que va fer l’Arquebisbe Olaechea després de la guerra civil, féu que s’usàs, per primera vegada en la Història valenciana, en la part catequètica i en les qüestions que es feien als qui rebien algun Sagrament, només el castellà. Correspon a la normativa imposada pel franquisme després de la guerra civil de 1936-1939.
*e-2) Immediatament després del Concili Vaticà II, en conèixer-se la decisió de l’Arquebisbe Olaechea i dels Arxiprestes valencians, qui votaren unànimement contra l’ús del valencià en les esglésies, hi hagué un moviment d’arreplega de milers de signatures, les quals es presentaren a En Marcelino perquè admetés la normativa conciliar de la llengua vernacla del Poble Valencià, cosa a la qual era obligat. Fins i tot, es van posar cartells per la ciutat de València, denunciant la no acceptació. Mancaven un poc menys de deu anys per a la mort del general Franco.
*e-3) Una vegada deixà de ser Arquebisbe residencial de València, en 1966, En Marcelino usà el diari “Las Provincias” per continuar defensant la seua posició, contrària a l’ús de la “vernacula Valentinorum”, articles als quals jo mateix vaig respondre en la revista “Gorg”, promoguda pel benemèrit Joan Senent. En la meua contestació, li recordí, bàsicament, la normativa de l’Església, exposada en el Concili Vaticà II i en els documents postconciliars. Després de l’article de “Gorg”, el vaig visitar en casa seua per recordar-li, clarament, de paraula, el que havia manat l’Església. Em rebé En Joaquín Mestre, natural d’Alcalalí, amb qui vagi creuar una interessant conversació, però pràcticament es mantingué en la mateixa decisió contrària a la normativa conciliar. ¡Quin exemple, a penes edificant!
*e-4) Estàvem en els darrers anys del franquisme. Tingué un paper molt important l’actitud i el treball de l’aleshores jove Vicent Miquel i Diego, el canonge Mn. Josep Espasa i un llarg etcètera, especialment, laics, entre ells, la Junta Diocesana d’Acció Catòlica de València, presidida per Vicent Ruíz Monrabal i per Francesc Fayos Vidal. En aquell moment, hi hagué bastants clergues diocesans i religiosos que volgueren secundar els principis conciliars. En la Cúria diocesana de l’Arxidiòcesi de València, cal posar en positiu el Bisbe auxiliar En Jesús Pla i En Vicente Ferrando, Vicari General. A Alacant, vull recordar Josep Antoni Berenguer, Sebastià Soler i Federico Sala com també el bisbe, després, Cardenal, En Francisco Álvarez. A Castelló, Avel·lí Flors i el grup de formadors del Seminari Diocesà, a més dels Bisbes Josep Pont i Gol i Josep Ma. Cases.
[C] Petita introducció a la història d’alguns dels obstacles i dels greus problemes patits els darrers quaranta anys.
[f] L’educació antivalenciana en el Seminari Metropolità per part del Rector N’Antonio Rodilla (1939-1969) havia aconseguit el seu efecte:
*f-1) La majoria dels eclesiàstics valencians, però, no volgueren canviar l’actitud contrària respecte del valencià, rebuda en l’educació del Seminari, ni davant la molt seriosa normativa d’un Concili Ecumènic que qualifica aquesta actitud de discriminació d’una llengua, com a contrària al Pla de Déu. Vegeu l’encíclica “Gaudium et Spes”, no. 29).
*f-2) Van tenir, com a mentors intel·lectuals, en aquesta lluita malaurada i mai imaginada per mi mateix, anticipadament, que això seria així, els senyors Adlert i Casp, als qui se’ls uniren els senyors Almiñana i Alcon. Aquests orquestraren, amb la gran ajuda econòmica de Fernando Abril Martorell, la guerra de les ortografies, que encara no ha acabat.
*f-3) Actualment, tot i els molts milions d’euros que ha rebut l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, segons diuen, per “posar pau”, en lloc de pau, l’Acadèmia ha promogut un secessionisme inacceptable i immoral, perquè ha reafirmat i ha consagrat la guerra de les ortografies. L’exemple més sagnant és el de la promoció d’una “nova traducció dels textos litúrgics valencians”, font de conflictes nous, contràriament a la pau que deien que aconseguirien.
[g] La història d’obstacles i de greus problemes patits en el si de l’Església Catòlica, els hem de situar, especialment, en la confecció dels textos litúrgics valencians, units a la publicació del “Llibre del Poble de Déu” i, posteriorment, en la publicació de la “Bíblia interconfessional” realitzada per l’”Editorial Saó”.
*g-1) Açò darrer ja va succeir en temps de N’Agustín García-Gasco. ¡Que un arquebisbe no admeta la publicació de la Bíblia! On estem? No volgué que es publicàs perquè era redactada la traducció en una llengua secularment perseguida, discriminada, fet que està contra el Pla de Déu, segons la doctrina de l’Església Catòlica. Si aquesta Bíblia hagués presentat la traducció en la llengua castellana, pròpia d’aquest Senyor, no hi hagués hagut cap problema. ¡Això es diu ser un colonitzador i no un arquebisbe de l’Església Catòlica! Hi hagué d’oposar-se el recordat i estimat bisbe de Sogorb-Castelló, Mn. Josep Ma. Cases, “el bisbe sant”, com el denominaven molts en la seua diòcesi.
*g-2) Les terribles i desagradables campanyes d’obstrucció, que van començar immediatament després de la publicació del “Llibre del Poble de Déu” (aparegut el 25 de novembre de 1975), tenien una claríssima base política, intencionalitat, aleshores i encara actualment, fonamentada en el franquisme, en la doctrina joseantoniana[6] i en la vella història de voluntat de dominació castellana. Ens trobem amb una situació molt contrària al que es proposa, com un deure de consciència, especialment, en la constitució “Gaudium et Spes” i en el “Magisteri ordinari de l’Església Catòlica” anterior i posterior al Concili Vaticà II, arreplegat també en les legislacions civils de diversa procedència.
En aquests documents, sobretot, en les propostes de l’Església Catòlica, consta clarament la defensa de totes les cultures del món, començant per la cultura i per la llengua pròpies de cada Poble concret del món, d’una manera especial, quan aquestes cultures-llengües estan en situació d’encalçament i de destrucció, amb la qual cosa cal considerar-les en situació de gran pobresa.
*g-3) Aquesta actitud col·laboracionista, en contra dels nostres drets culturals i històrics, que ha existit, quasi sempre, entre alguns de nosaltres, té, en els qui la sostenen, la qualificació de botiflers, denominació referida als favorables a Felip V, la qual es féu popular durant la Guerra de Successió.
Aquests problemes i obstacles patits es descriuran, específicament, en l’Apartat D, el qual es publicarà posteriorment, i que té per títol “Problemes amb una part de la societat valenciana”.
[h] En el seu moment, ja no ho va tenir fàcil Mn. Vicent Sorribes, per a l’edició de “l’Eucologi”, segons em va explicar amb tots els detalls ell mateix. Malauradament, aquesta edició tingué un incidència popular mínima, perquè sols es posaren en mans del poble els dos-cents exemplars que s’editaren per a vendre de manera general. Sobre això i sobre altres aspectes de l’edició de “l’Eucologi”, m’hi reportà Josep Giner, l’important filòleg valencià (deixeble de Pompeu Fabra), qui s’encarregà, de manera especial, de la part lingüística de “l’Eucologi”.
10.- Ia. Part. “Cal esperar que no siga conflictiu!, “¡Vos convé abandonar la vostra pobra i inútil llengua: el món actual ho exigeix!”[7].
*[A] Venen a dir-nos: “¡Cal passar els anys discutint, enganyant,… fins arribar a la desaparició de la llengua dels nostres avantpassats!”.
[a] Aquestes expressions i aquesta manera de pensar s’han sentit i s’han captat amb freqüència. Recalquem-ho, amb disgust, una vegada més: l’Església Catòlica, en general, en terres valencianes, ha col·laborat de manera molt important, en aquesta discriminació fins als nostres dies, contrària als drets fonamentals de la persona humana, contrària al Pla de Déu.
En lloc de fer una veritable “metánoia” davant aquest fet execrable, del qual hem parlat en la divisió anterior, en el nostre temps, es continua amb les excuses que no és pastoral, que crea desunió, que és conflictiu…
[b] Pel que fa al fet que cal esperar i, així, “que no cree divisió i que no siga conflictiu” per a usar la llengua vernacla o popular en les esglésies.
*b-1) El Sínode diocesà valentí de 1987, en el cànon 752, s’expressa d’aquesta manera, la qual s’ha de qualificar de “pura hipocresia”. Vol fer passar la mentida com si fos veritat[8]:
“El servei cristià a la societat en què vivim exigeix que l’Església mantinga un actiu i delicat respecte a les legítimes opinions sobre la identitat cultural del patrimoni lingüístic, i aquest Sínode desitja que cap de les seues expressions s’entenga com a partidària d’alguna d’aquestes opinions. Més encara: demana a tots un esforç d’aproximació i entesa en benefici de la llengua i de la cultura dels valencians”.
El canonge Ramon Arnau, membre eximi de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, em manifestà que ell havia estat el redactor i l’inspirador d’aquest cànon. A això, li vaig respondre “que s’havia lluït”: ¡o és ignorància o és hipocresia interessada! En Ramón Arnau, aleshores Degà de la Seu de València i president de la Comissió que traduïa “els nous i definitius textos litúrgics Valencians de l’Acadèmia”, no tingué dificultat a manifestar a la premsa que ell tenia prohibit l’ús del valencià, la llengua vernacla, en la Catedral de València, perquè creava conflicte… ¡Conflicte promogut (i sustentat) pels mateixos eclesiàstics!
*b-2) Precisament, el mateix conflicte en la societat ha tingut origen en les evidents mentides sobre la identitat de la llengua, les quals han estat promogudes, d’una manera molt especial, per eclesiàstics valencians i per persones “molt addictes” a l’Església. Amb determinada freqüència, aquests eclesiàstics han usat el seu prestigi religiós per a fer valença a la mentida i a la desunió, a favor d’una ideologia política que concorda amb la pròpia del franquisme i del joseantonianisme. Fets i realitats a penes acords amb els principis evangèlics de veritat i de justícia, els quals consten, sovint promoguts, en la doctrina i en les determinacions de l’Església Catòlica en el nostre temps: justícia i veritat que veiem, repetidament, proclamades i exigides en tot l’Antic Testament i en el Nou Testament.
*b-3) Aquesta actitud negativa apareix davant tots, per part de l’Església valenciana, en la seua majoria, i amb el suport d’una part important de la societat civil valenciana i, així, promovent i acceptant la divisió, col·labora i promou els desigs inconfesables d’esperar que desaparega la llengua dels nostres avantpassats.
*b-4) En terres africanes, els zulús i els nabibs veurien tractades de manera diferent les seues llengües pels missioners valencians de com es tracta la llengua pròpia en la seua terra d’origen. Però ací, ¡cal passar el temps discutint fins a l’extenuació, fins al tedi, fins que, per fi, desaparega el valencià! ¡Així, l’Església de les terres valencianes serà feliç, haurà ofrenat noves glòries a l’Espanya imperial castellana, a l’Espanya franquista!
*[B] ”Regnum veritatis, iustitiae, amoris et pacis”
[c] Ens trobem davant un fet totalment contrari al “Regnum veritatis, iustitiae, amoris et pacis”[9] que és propi dels seguidors de Crist. Una realitat molt negativa, enquistada, de fa anys ençà, per acció i per omissió, dels qui tenien (i tenen) l’obligació de resoldre-la. S’havien de fonamentar en la llibertat que condueix a la veritat. Cf. “Gaudium et Spes”, no. 58.
*c-1) És una realitat vertaderament escandalosa davant els mateixos drets i davant obligacions culturals civils, internacionals, espanyols i autonòmics, que són lleis d’obligat compliment civil en el nostre temps, però que, a l’Església Catòlica del País Valencià, a més, l’obliguen teològicament i moralment. (Cf. “Lumen Gentium”, no. 13; “Gaudium et Spes”, no. 29).
*c-2) La formulació de les pròpies lleis civils de la Comunitat Autònoma Valenciana, com la “Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià” i la “Llei de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua”, han demanat, repetidament i expressament, a l’Església Catòlica Valenciana, que siga conseqüent amb aquesta obligació.
*c-3) Aquestes obligacions incomplides, menyspreades i ignorades voluntàriament, resultaran molt més escandaloses i inexplicables, quan es contemplaran amb la visió de la Història, de la nostra fe com a cristians.
*c-4) Els pecats històrics dels seguidors de Crist, per exemple, la Inquisició, el cas Galileo Galilei,… són recordats contínuament a hores d’ara.
*c-5) És i, sobretot, serà en el futur, pràcticament impossible exculpar la pròpia Església Catòlica, respecte de la no defensa de la llengua pròpia encalçada, perquè la pròpia Església Catòlica en les terres valencianes, ha actuat contràriament al que és el Pla de Déu: “Gaudium et Spes”, no. 29.
[d] Com en altres casos de la Història, l’Església Catòlica, en el temps escaient, no tindrà més remei que donar la raó d’aquesta situació, contrària al Pla de Déu, perquè s’ha produït, precisament, d’una manera especial, en el si de la mateixa Església Catòlica i amb una doctrina clara i evident de la pròpia Església, la qual exigeix l’actitud de defensa d’una llengua greument discriminada.
*d-1) ¡Fa quaranta anys que estem en aquesta situació! Són els anys que fa que es presentà ací (amb molt de diners, per a atiar el conflicte) Fernando Abril Martorell, qui es valgué de les “intel·ligències” d’Adlert i de Casp i dels seus acòlits. És una situació que resulta favorable als qui no volen fer res per a resoldre’l, perquè esperen un final d’anihilació de la llengua.
Fins a la violència, de manera greu, s’ha fet present per la part que ha optat per la mentida i per l’engany.
*d-2) ¿Que no hi va haver cristians favorables a l’apartheid i contraris als drets dels negres o d’altres races, en els casos d’Àfrica del Sud, de Zimbàbue i dels Estats Units? ¿No hi hagué qui, partint de l’Església Catòlica Espanyola, col·laborà amb la terrible repressió franquista, posterior a la guerra civil de 1936-1939?
*d-3) En l’any jubilar del 2000, per greuges semblants i d’altra índole, com el cas de Galileo Galilei o de la Inquisició, en èpoques antigues i també per motius més actuals, el Papa Sant Joan Pau II va demanar perdó per les faltes comeses, en nom de l’Església Catòlica i dels seguidors de Crist.
*d-4) Quan hi ha una doctrina clara de l’Església com, en el nostre cas, tal com expliquem, ja no és possible excusar-se en el dubte, ni en les raons que es volen presentar, que encobreixen exposicions inacceptables. Cal ser conseqüents, com a imperatiu moral de consciència, amb la doctrina evident de l’Església, sobre els drets que assisteixen la nostra cultura-llengua. Admetem-ho: ens trobem, certament, en una situació greu de pobresa contra la qual cal lluitar, com ens ho exigeix el no. 29 de l’encíclica “Gaudium et Spes”.
*d-5) Si hi ha ignorància, aquesta desapareix amb la presentació raonada de la veritat, unida a l’amor a tota persona i, d’una manera especial, unida a l’estima al propi Poble, tant entre els pastors del Poble de Déu, com entre els fidels.
[e] Contínuament, rebem aquest missatge: que ens convé abandonar “la nostra pobra i inútil llengua”.
*e-1) Ens diuen que la nostra llengua, amb discussions d’ortografia, d’identitat i de desunió i amb tots els mals que ens han tirat al damunt (i que ens hi tiren) i que nosaltres, a vegades, els secundem per ignorància, per desídia i, àdhuc, per col·laboració, no té futur: “Divideix i venceràs”, com ja deien els Romans.
*e-2) Manuel Sanchis Guarner sentia en l’ànima i ho considerava el pitjor mal que podia tenir el valencià, la llengua del nostre Poble, si sofreix aquesta dinàmica de divisió. Per això, l’han promoguda els enemics del valencià, els qui, conscientment o inconscientment, volen fer desaparèixer la llengua i que, sovint, es presenten, hipòcritament, com a defensors del valencià.
*e-3) No val dir “És que la gent no ho vol”. Ens trobem davant una veritat que demana ser conseqüents i que s’ha de menar a cap amb amor, però amb sinceritat i amb eficàcia.
*e-4) “Caritas in veritate”. Efesis 4,15[10]. El significat original d’aquesta frase de Sant Pau, la qual Benedicte XVI posa com a principi de la seua encíclica, així titulada, és molt pregó: “Alethéuontes en agápe”, que hem de traduir per “hem de fer realitat la veritat, a partir de l’amor, per l’amor”. Una cosa és irenisme, és a dir, pau sense veritat i justícia; i l’altra és fer realitat la veritat i la pau: la veritat, la justícia, l’amor i la pau s’han de presentar en un bloc únic.
[f] La veritat i l’amor, moltes vegades, suposen lluita i, fins i tot, oposició que s’ha de vèncer, però, com hem al·ludit, cal partir de l’amor a la persona com a tal i a la mateixa veritat, tot ensems.
*f-1) Si es vol portar a terme el principi que “Tot està bé”, perquè, així, hi ha pau, no és pau el que s’assoleix, ans tot el contrari. Oportunament, apareixerà que no tenim pau, sinó que ens domina la injustícia. “El fruit de la justícia serà la pau”. Isaïes 32, 16-17.
*f-2) El Papa Francesc, en els nombres 226 i 227 d’”Evangelii Gaudium”, ens presenta uns principis que hem d’aplicar-nos. A mi, personalment, les paraules del Papa m’han donat molta llum i ànims:
No. 226: “El conflicte no pot ser ignorat o dissimulat. Ha de ser assumit”…
No. 227: “Davant el conflicte, alguns, simplement el miren i continuen endavant com si no passàs res, es renten les mans per a poder prosseguir amb la seua vida. (…) hi ha una tercera manera, la més adequada, de situar-se davant el conflicte. És acceptar sofrir el conflicte, resoldre’l i transformar-lo en l’anella d’un nou procés. ‘Feliços els qui treballen per la pau!’ (Mt 5,9)”.
*f-3) Assumir el conflicte, com ho van fer els profetes de l’Antic Testament, qui anunciaven coses desagradables a la gent i, per això, foren encalçats. Acceptar patir el conflicte, resoldre’l i transformar-lo: “Feliços els que, amb llur treball en la veritat, en la justícia i en l’amor, acaben aconseguint la pau”.
*f-4) Vull fer un excursus[11] sobre la irresponsabilitat, sobre l’obstrucció i sobre la comoditat dels qui miren egoísticament l’obra de la constitució del Santuari de la Mare de Déu a Tàrbena. Uns, lluiten contra aquesta obra de tanta necessitat espiritual i humana; “altres, simplement, ho miren i continuen endavant com si no passàs res, es llaven les mans, per poder continuar amb la seua vida”.
*f-5) Referint-nos als textos litúrgics i escolars: ¡quants exemples dolents s’han produït, per part de molts, pel que fa a l’acceptació de la llengua vernacla en el si de l’Església Valenciana, en els temps posteriors al Concili Vaticà II! ¡Quanta inconsciència, si no és que cal dir quanta falta d’esperit cristià en afrontar-ho! Els casos viscuts, en aquest aspecte d’irresponsabilitat davant el Pla de Déu, de defensar la llengua perseguida per la pròpia Església, en són alguns molt greus.
¡Quant de patiment entre els qui hem volgut ser responsables davant el mal que es produïa! Com ens parla el Papa Francesc, en l’encíclica “Evangelii Gaudium”, no. 68-70, de la importància d’unir Cultura i Fe. ¿Quina unió hi pot haver si ens trobem davant la destrucció de la llengua pròpia de la terra, el primer element de tota cultura i signe de la presència de l’Esperit Sant en la mateixa Església?
*f-6) No resulta agradable haver de proclamar la veritat en les circumstàncies que m’he vist embolicat. Com va haver de fer Sant Pau i el mateix Jesús, que hagueren de defensar-se dels contradictors. Em veig en la necessitat de fer constar allò de Jesús als jueus i que he recordat, sovint, en el meu interior: “Jo he fet, davant vostre, moltes obres bones, que venien del meu Pare. ¿Per quina d’elles em voleu apedregar?”, Joan 10,32.
[1] Esdevingué el 25 d’abril de 1707.
[2] Nota de la traducció. En línia amb aquestes paraules sobre l’ús de la llengua catalana en Oriola, el 14 de novembre del 2022 aparegué un escrit del jornalista Vicent Partal, “De Salses a Oriola: el català s’expandeix territorialment cap al sud” (https://www.vilaweb.cat/noticies/de-salses-a-oriola-el-catala-sexpandeix-territorialment-cap-al-sud), en el diari digital “VilaWeb”, en què comentava que “ja hi ha cert reviscolament del català al Baix Segura, incipient encara i minoritari, però prou evident”.
[3] Nota de la traducció. Encara que Pere Riutort, en l’original, indica “en tiempos de Carlos III”, he considerat adient posar-ho com “en temps de Felip V i de Carles III”, perquè l’esmentat arquebisbe fou proposat com a tal per Felip V en 1737 per a l’Arquebisbat de València i rebé l’aprovació del papa Climent XII el mateix any i en prengué possessió el 31 de març de 1738, això és, en temps del rei Felip V.
[4] Nota de la traducció. Hem decidit emprar la forma castellana, com figura en el text origina, en lloc de la forma “la llengua vernacla oficial”.
[5] Nota de la traducció. Aquesta expressió llatina vol dir “contradicció en els térmens”.
[6] En relació amb la política de José Antonio Primo de Rivera (1903-1936), polític espanyol fundador i ideòleg del partit Falange Española.
[7] Nota de la traducció. Aquest títol, que, en l’original, figura en castellà, el podíem haver mantingut en la mateixa llengua. Nogensmenys, per a facilitar la lectura de catalanoparlants d’altres estats, hem considerat millor posar-lo en llengua catalana.
[8] Nota de la traducció. El text original està en castellà.
[9] Nota de la traducció. En llengua catalana, “Regne de veritat, de justícia, d’amor i de pau”.
[10] En la versió de la “Bíblia catalana. Traducció interconfessional”, de diverses entitats i publicada en Barcelona en el 2014, entre d’alltres coses, podem llegir “Més aviat, mantenim-nos en la veritat i en l’amor”.
[11] Nota de la traducció. “Excursus” o “excurs”´és un breu passatge per a fer un aclariment sobre un tema. –
