Bon dia,
Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿actuaven, sobretot, pel bé comú? Gràcies.
Podeu trobar més informació en la web “Malandia” (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.
El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.
Avant les atxes.
Una forta abraçada,
Lluís Barberà i Guillem
****
Quant a missatges, el 27 de març del 2026 comentaren “Sí. En aquella época, s’actuava més pel bé comú, és el que he arribat a viure. Avui dia és més habitual que cadascú vagi més a la seva”(Rosó Garcia Clotet), “Sí. Teníem cura dels grans. Dels petits i de tota la família que podien ser entre vuit i deu germans per part paterna / materna” (Margarita Pou Marfany), “Crec que tenien prou feina per resoldre a casa, a la família. No crec que tinguessin opció. Segurament, algunes ho deurien haver desitjat. A altres, segons el que recordo, ‘Tant se’ls en fotia’” (Anna Babra), “Sí. En aquella època, tot el carrer era una família i s’ajudaven quan feia falta” (Joan Prió Piñol), “No ho sé” (Lurdes Gaspar), “En resposta a les àvies, ties i padrines, jo puc explicar l’exemple de casa meva. No sé si era comú a altres famílies.
Tinc entès que vivien molts en una casa: avís, pares, fills i oncles fadrins. Això era una forma de cuidar-se entre ells i, a més, la manera de pujar un mas, amb terres i amb bestiar, on, a l’albada, s’aixecaven a munyir i no paraven de feinejar. La seva manera de descansar era canbiar de feina: de cavar al hort, anaven a abeurar el bestiar. I això no sols era feina d’homes: també era feina de dones. I recollir l’alfals, farratges. A aquesta manera de fer, també hem d’afegir cuidar de la canalla i dels més grans impedits, dels malalts…, que solia ser més feina de dones i dels mateixos germans més grans (qui cuidaven els xics).
Ara es parla molt de l’Alzheimer. Abans, com, quan eren grans i no podien per manca de forces, feien les farinetes de tota la vida amb un altre caire, regar i coses no tan enrevessades i quotidianes, gairebé rutinàries i passaven desapercebuts malalties com l’Alzheimer i els factors ambientals. També estaven barrejats grans i xics, i això aportava experiències als xics, qui escoltaven dels grans que parlaven i alguna cosa en recordaven: ja sabem que la memòria no escrita, que es passava de boca a orella, era molt gran i ara, progressivament, es perd. I, als grans, se’ls encomanava una miqueta la innocència, la força i l’espurna de vida dels xics, i aquella solitud de la vellesa no era tal. Es parlava del dia rere dia a taula, del bestiar; i dels veïns, poc perquè es vivia amb separació de terres, es visitaven els familiars.
Les Festes Majors eren festasses: venia la família i hi romania a dormir, s’ajuntaven per les matances i s’organitzaven per anar-se a ajudar entre veïns i família, fins i tot, d’altres contrades. I, si s’havien d’arreglar cunetes, recs al costat de la carretera o camins de carro, es reunien: entre tots, hi feien la vila. Jo crec que sí, que tots miraven pel bé, en comú.
Lluís: altra vegada he fet un llarg escrit, explicant les meves vivències. Desitjo et sigui d’utilitat.
Una forta abraçada i molt bona Pasqua. Que també era una diada de reunió interessant” (Joana Cabiscol Calvès), “I tant que actuaven pel bé comú. Com estimaven, feien el més encertat per fer feliços” (Roser Canals Costa), “Sempre! La gent s’ajudava molt entre ells. Per exemple, quan hi havia naixements, quan hi havia un malalt, quan s’havia mort algú (sempre hi havia gent que anava a ballar, que anava a vestir i gent que anava a ajudar). A més, feien molta pinya, era gent que sempre estaven units. Era l’esperit del Carrer de Gurb, de Vic: encara estem units” (Maria Dolors Sala Torras), “Sempre explicat que, per la guerra, tenien amics amagats perque eren perseguits pel feixisme. En aquell temps, els avis, molts mesos, tenien rebosts i taverna i tenien una casa a Calonge i, cada dia, els portava menjar i begudes, en bicicleta, l’avi, l’àvia o la meva mare. Era un perill i teníem molta visita de la Guàrdia Civil. I tot, així: feien el que havia de menester. Així és que estic educada d’una manera que creus que pots fer tot el que sigui un bé” (Lydia Quera), “En tenien prou a procurar el manteniment de la família” (Xec Riudavets Cavaller), “No, en el meu cas” (Angelina Santacana Casals), “A casa, sobretot, en temps de la guerra del 1936-1939. Vaig sentir a dir d’ajudes entre veïns a viudes amb fills i a gent gran que s’havien trobat sense recursos… A la vila de Sant Andreu de Palomar, al pla de Barcelona” (Joan Marrugat), “Sí. Entre les veïnes, era molt familiar. I totes intentaven ajudar-se unes a altres. I pel bé comú, per al barri. També hi havia enveges… Però bé” (Reme Canet), “Síí. Sempre que podien” (Àngels Sanas Corcoy), “És cert!” (Josefina Moya Martínez), “No ho sé” (Lurdes Closa), “Sempre!!” (M Pilar Fillat Bafalluy).
En Xiuxiuejar, el 27 de març del 2026 posaren “La meva padrina era de Sencelles i va néixer l’any 1907. Quan jo anava a passar dies amb ella, sempre anàvem a visitar malalts i recordo que hi havia feines que es feien en comú, entre dues o més dones. Enfilar tomates, pelar ametlles, empotar mel… I els ous i les verdures fresques es repartien” (Xesca Verd).
Agraesc la generositat de les persones esmentades.
Una forta abraçada.
