Vejam!
¿No et preguntes, si-si, tu-tu, com és que de sobte, tot just ara, pugui surar a la memòria algú? Una figura d’home o dona que no pertany a les meves paraules.
…
Entesos, potser ara no!
Però com es possible que de tant en tant passi? D’on neix el fet totalment empíric de poder «sentir» d’aparèixer algú de dins, del fons, del no res?, m’ho expliques?
Com és que m’ha envaït ara l’impuls destorbador de deixar d’escriure per anar a recercar a dins de la meva memòria; i arreu visualment, pels voltants, d’on coi m’he deixat el mòbil? Per què m’urgeix tenir-ho ara controlat, ha de sonar d’un moment a l’altra?
Dons no, no hi ha cap de trucada!
Brolla forta la certesa que m’has pensat tot just ara, en aquest instant. Ha emergit una meta comunicació etèria, on he pogut saber que has triangulat arreu de l’àrea, tanmateix. Explorant entre el desig, l’esperança i el fangal, pel neguit a les conseqüències intangibles de trucar, o no?
No ho has gosat de trucar! Com és? Si no soc ningú, tan sols un ninot de proves!
Per què ho noto?, per què ho sento? Ho sé! M’has pensat ara i jo ho he sabut, no s’hi pot esborrar! Perquè cal considerar que entre la ciència i l’al·legoria hi ha hagut una catarsi transcendental i intangible. Un micro instant de comunicació sublim. Sense cap gest, ni paraules, ni olors perceptibles pels sentits, o sí.
Ho he sabut perquè les sensacions fugen dels contenidors que vols fermar. Dels dics que escampes per impedir que s’hi vessin cap a mi. Però no ho pots aturar! Supuren i arriben! Les ones de tu son flocs d’energia que travessen tot, com al meu cos on de vegades m’acaronen i d’altres em torturen. Al meu cap, ben amunt del coll per darrera. Tampoc sabria pas dir a quina cambra concreta del cor.
Potser no has valorat prou l’opció de trucar tan sols per anar a fer un toc, únicament i a veure què, i no!
Insisteixo i ja sé que no és bo insistir ¿Per què tu?
Parlant de ciència has de saber que la electricitat i la llum rutllen lentes com un cuc en relació. «C», al vuit i al quadrat, va en xancletes. On rau la veritable velocitat, medalla d’or, se’n diu:
«imaginació».
Amb aquesta que se’t fa bola per trucar, podem anar a petar tant o més enllà, fins on vulguis. Perquè el fenomen palès totalment de les ones, no ha de voler dir que siguin llençades pels deus ni per fades. Si no ho podem explicar n’és únicament per la ignorància científica.
I ja se sap que no ens podem inventar allò que no saben!
O sí?
T’ho mussitaré a les ones d’altra manera. Si en qualsevol moment vols: vinc i et recullo per anar a pujar a la muntanya. Anirem a l’observatori astronòmic, on mirarem la imatge que arriba pel tub d’un telescopi totxo. Et mostraré molts borralls de llum! No és per encaparrar-s’hi a mirar pel foradet, rotant el cap a tort i dret, passa igual si ho mirem a pantalla complerta. Dins d’aquesta barreja estranya de colors, allà les galàxies hi ha una munió de sistemes planetaris.
Si parem bé l’ull, apreciaràs un puntet exacte, no gaire més matèria que un pixel. Dons aquest va fent una mena d’ombra al seu orto provocant una tremolor suau, una fluctuació de la llum que deixa anar la seva estrella. És per això que sabem que hi ha allà un planeta. Ni de conya ho fora, sinó!
Dons bé, es gairebé segur del tot que hi era allà de fa, buff. Potser ja hi hagut vida abans, fa temps o n’hi ha ara mateix. Si no, no patiu, com éssers gairebé intocables de la natura que ens queda tan força enrere, l’hi posarem nosaltres la vida allà amb un transvasament, en el futur.
Sé del cert que els humans anirem amb una nau tripulada, potser congelats com els llagostins i ficats pels plecs del espai-temps dins als caus dels cucs, espacials, travessant metaversos.
D’una manera o altre, però estic totalment segur que anirem perquè ja fa temps que n’hi ha de naus! No tan sols ens les han presentat, les hem vist conduir a herois i malefactors galàctics. Amb els meus propis ulls, t’ho juro, ho he vist al cinema, a la televisió i a internet i estic molt emocionat perquè aviat les veurem amb el llançament de la ullera flotant-post-parpelles, UFPP o LFPP.
Més d’hora que tard, aviat, saltironarem pels blaus prats de flors verdes amb aquelles fragàncies oxigenades totalment al gust, per nosaltres; ens sentirem forts, a la pressió atmosfèrica adient i amb la gravetat perfecte; muntarem a pel criatures fantàstiques. Tot allò que et vingui al cap i molt més, però amb compte amb els neguits perquè un clau, allà, mai ha estat un pim-pam i llestos!
Màgia!
Perquè malgrat tot, a la llum del borrall encara l’hi manca un fotimer d’anys per desvetllar aquesta meravella que ho és sens dubte o que hi era. Ni tan sols els neutrins entremaliats, els qui varen fugir com les rates de la estrella, molt abans de que els nostres dinosaures foren encara bitxos, s’albiren pas acostant-se.
Però nosaltres ja hi som allà!
La imaginació corre àgilment per sobre i ens toca. Allò que sentim fregant les ones ens fa sensibles, transmuta i emparella realment a les ànimes de tothom. A voltes enfilades a allò que sents, que em fas sentir, ja ho son això.
Caldrà fer un dia o altre un tester d’ones de tu, en el futur. Llavors ens connectarem més nítidament i ho entendrem millor. Sense paràsits ni interferències, a voluntat, ens estalviarem dons la quota dels operadors que cobren a tant el segon per endollar unes persones amb d’altres.
Les ones expliquen com a diferents punts de la terra s’hi fan, com a bolets, moviments tècnics simultanis: el foc, la llança, el dibuix, la revolució, el UFPP, o LFPP. Tot alhora, el mateix dia, o al mateix segle, si fa o no fa.
La freqüència sincrònica, malgrat difusa brama cridanera de les teves recances i son les meves sensacions innegables. M’ho diguis o no, sabré que em voldries abraçar o metrallar. Matís que no sé veure.
Tot just acabo de mirar i no tinc cap correu electrònic nou!
Per què no fas el truc que cal? Podries iniciar la seqüencia picant un ninot que fa un guiny amb un somriure. Aquell amb el cor que fuig dels teus llavis, per l’avatar, tu per dins. Un gran missatge.
Tampoc gosaràs?, si-tu-si, si-tu-tu?
