Per bucolisme em refereixo a la idealització de la vida al camp o a la natura, a la idealització de la vida de les societats nòmades, rurals i no industrials.
Hi ha tota una tradició pictòrica i literària que dibuixa i escriu imatges bucòliques de pastors feliços passejant els seus ramats pels camps i muntanyes, i actualment sembla què hi ha hagut un nou impuls al neo ruralisme d’ençà la pandèmia de la covid.
Aquesta vida solitària i bucòlica, però, no és la natural en l’ésser humà, estarà mancada dels estímuls exteriors que, com demostren els casos de nens salvatges trobats al bosc, afavoreixen el desenvolupament intel·lectual que som capaços d’assolir. Per tant, la seva producció cultural es limitarà a estampes naturals molt maques i espiritualment intenses però sense la mateixa profunditat intel·lectual assolida per altres pensadors. Teòcrit i Virgili ens deixaren obres molt velles, però no tan influents en el pensament com les de Plató, Sòcrates o Epictet.
Idealitzem les societats caçadores recol·lectores o la vida de pastor, somiem amb enveja en la vida de les tribus índies americanes (que, per cert, vivien envoltades de la brutícia que ells mateixos generaven i amb moltes possibilitats, els homes, de tindre una mort violenta. Gràcies Kevin Costner), però el fil de la història ens ensenya que en quant els caçadors recol·lectors passaren a viure a comunitats fixes i més nombroses les seves produccions culturals es multiplicaren per un ordre exponencial. Les ciutats, per exemple, són un gran invent cultural, multipliquen per molts ordres de magnitud les interaccions entre persones i d’aquí sorgeix noves idees què s’alimenten unes altres en un cercle virtuós. No calen gegants per aixecar-se sobre les seves esquenes, amb les del veí potser n’hi ha prou.
La vida al camp serà pobre culturalment, simple, senzilla… perfecte si és el que busquem però molt lluny de les nostres possibilitats.
