Segur que n’hauran sentit a parlar, ja que tot mitjà de comunicació que ho vulgui ser n’ha parlat abastament. Pel que es veu hi ha un moviment arreu de Catalunya de milers de pares i mares que està impulsant que la pubertat i l’adolescència catalanes no tinguin mòbil fins els 16 anys, i que busca trencar la tendència actual de que la nostra descendència amb les hormones en plena efervescència no tingui mòbil ja als 12 o fins i tot abans. En principi des d’una vessant estrictament teòrica hi podria estar d’acord amb la iniciativa. El que passa és que si ens hi endinsem una mica i llegim les notícies, se’ns explica que aquests grups de pares, mares –i altres progenitors no necessàriament binaris– resulta que s’han organitzat amb grups de Whatsapp i Telegram, en alguns dels quals ja hi ha més de 7.000 participants. La xifra, però, ja s’enfila a més de 9.400 membres, i pujant. Bé, arribats a aquest punt em perdonaran que descrepi, però aquí és on la cosa ja em grinyola i em perd tota credibilitat i ja l’iniciativa se’m desmunta per totes bandes malgrat l’innegable bonhomia de qui hagi impulsat aquest merder de pares. És a dir: que als adults se’ns ha acudit la brillant idea de combatre els mòbils muntant grups de Whatsapp i Telegram. Vaja, que atiem l’incendi amb més foc. Combatem els mòbils entre l’adolescència precisament amb més mòbil entre els pares. Sóc l’únic que percep una contradicció flagrant? És aquest el nivell, de debò? A banda, és clar, de que dominar un monstre amb més de 9.400 membres t’ha de restar temps, per força, per a dedicar-li precisament a uns fills als quals negues una eina a la qual la majoria dels adults hi estem enganxats i de la qual en depenem pràcticament per a tot. Perquè em sembla –només em sembla– estem davant d’un nou exemple de manual d’això de que el mitjà és el missatge del bo d’en McLuhan. Evidentment, cada família i cada adolescent són un món, i per descomptat són lliures de triar el camí i l’educació que decideixin entre tots ells, aquí no m’hi fico. Però en la vessant estrictament tecnològica, em sobta que s’acabin usant eines mainstream que precisament busquen captar la nostra atenció i retindre’ns tant temps com sigui possible en el seu ecosistema tecnològic tancat i que promouen el capitalisme de vigilància. Especialment Meta, l’empresa matriu de Whatsapp. Prohibir els mòbils usant precisament una de les eines de comunicació més nocives que existeixen avui dia em sembla com a mínim contradictori, i és sens dubte una de les grans paradoxes del temps absurd que ens ha tocat viure. I sobre el qual, a més, tampoc sembla que hi vulguem influir i canviar l’statu quo imposat per aquestes grans tecnològiques. Suposo que ja ens deu semblar bé tot plegat.
Combatre els mòbils amb Whatsapp i Telegram
Creguin-me, els nostres fills sempre trobaran la manera de saltar-se les prohibicions que els anirem posant. Sempre. O potser no ens en recordem de què fèiem natros quan teniem la seva edat? Tot allò prohibit genera un poder d’atracció descomunal, i als adolescents els fascinen les prohibicions. No recorden quan fumàven d’amagatotis dels nostres pares i intentàvem tapar la pudor a tabac amb xiclets de menta? En fi. Perquè hi ha una altra via. Sempre hi ha una altra manera, i aquesta manera és la de l’educació i la de la responsabilitat. Però és clar, aquesta requereix temps, dedicació i esforços, i enfadar-se i maldar sovint als nostres fills. I resulta molt més fàcil prohibir directament, que tots anem molt cansats i la última cosa que volem és haver d’emprenyar-nos amb els nostres fills quan arribem a casa a les 18h de la tarda perquè els veiem amorrats a la pantalleta del dimoni, oi? Avui dia hi ha desenes d’apps de control parental, amb les quals es pot limitar l’ús del mòbils dels nostres fills, i entre d’altres establir temps desconnexió i descans, o temps d’ús de les apps. Configurar aquestes apps no comporta més d’una o dues hores de dedicació, i que és un cosa que podem fer amb els nostres fills mentre els ho expliquem i conversem amb ells i els posem sobre la taula els motius de les limitacions (que no prohibicions) que els posem. És evident que optem pel camí fàcil.
Però hi ha un aspecte que considero encara molt més important, i és el de la responsabilitat i el de la conscienciació tecnològica. I és que l’ús que fem de tecnologia és la clau de tot plegat, molt més que la tecnologia en si mateixa, que em sembla que és l’estadi on ens hem instal·lat còmodament i d’on no volem sortir. Abans de prohibir la tecnologia i les eines als nostres fills, convindria potser que els adults fessim una mica d’autocrítica, i ens plantegessim obertament que no podem deixar d’usar Whatsapp (segona part), però que és possible abandonar aquesta eina i començar a usar eines tecnològiques molt més ètiques i respectuoses amb la nostra privacitat, les nostres dades, els nostres comportaments i hàbits. En definitiva, més respectuoses amb natros mateixos. El canvi no hauria de començar amb prohicions als adolescents, sinó que hauria de començar pels adults, per aquests milers de pares i mares que amb tota la bona intenció del món (no ho dubto) es preocupen pels seus fills –com ho fem tots– però que en el fons estan emetent un missatge altament nociu. Si natros no modifiquem la nostra relació amb la tecnologia, estem perpetuant aquest modern sistema d’esclavatge en el qual sembla que ja ens està bé ser-hi, i al qual aboquem els nostres fills, i em sembla que ja ens està bé. La clau no està en mòbil si, mòbil no; la clau està en com usem el mòbil, quin ús en fem, i sobretot, en quines eines usem. Tota la resta no deixa de ser fum per a tapar les nostres mancances.
