No voler el perdó

Fa uns dies, a una reunió de feina, un dels assistents, fent broma, li va demanar perdó a un altre dels assistents. I l’altre, també, seguint amb la conyeta, va continuar amb un “Ahh, no, és que potser no vull el teu perdó”. Era un ambient distès, de feina, però extremadament cordial. Però la broma em va fer pensar en l’assumpte del perdó. Vivim submergits fins el moll de l’ós de la moral cristiana, i un dels fonaments de la moral cristiana és el perdó. Durant segles ens han venut el perdó com a una forma d’alliberament i de reconciliació, com una manera de tornar a començar, de passar pàgina i oblidar assumptes del passat i encarar el futur d’una millor manera. El perdó sincer, és clar. Perquè sense sinceritat no hi ha perdó que sigui vàlid ni viable. Però és que també la sinceritat pot ser no voler el perdó de ningú, ni esperar un perdó que a voltes ni s’ha demanat. No voler el perdó ni tampoc perdonar moltes vegades pot esdevenir tant alliberador com perdonar. Perquè senzillament hi ha ocasions en què no és factible perdonar. I és ètic no fer-ho.