Diferents vegades m’he dit a mi mateix el bo, agradable satisfactori que resulta d’estar en un moment àlgid d’una onada de grandiositat. La serotonina et corre per tot el cervell i no pots gairebé dormir, ja que els pensaments interessants, “màgics”, importants, els “eureka” , no paren d’arribar a la ment, un darrere l’altre, s’alimenten ells mateixos, et creus que tot el que et ve al cap en aquell moment és transcendental i cal apuntar-ho per a treballar-ho més endavant.
Cal entendre que no és un estat normal i asserenar-se. Potser hi hauran idees bones, potser no, vistes amb perspectiva uns dies després. Caldrà triar-ho. Però el que és absolutament un error es prendre decisions en aquest estat. NO soc jo qui en aquell moment és dintre del meu cos, és una personalitat divinitzada plena de supèrbia i grandiositat que pot cometre errors enormes creient-se que pot jugar a ser Déu. Prendre decisions en aquest estat, sobretot que n’afectin a d’altres és jugar a ser Déu, creure’s en possessió de la vareta màgica que té la solució per a tot, creure en les teves capacitats, per sobre de la realitat, de fer quelcom transcendent, que fins i tot deixi empremta.
Cal renunciar a aquest sentiment de poder, de control, aquesta sensació de superioritat, en el sentit de ser supercapaç de poder amb qualsevol cosa, en el sentiment de seguretat. És addictiu pel cervell i encara que és una sensació real, és irrealitzable, no som aquesta persona, o més aviat, aquesta persona no som nosaltres. Cal ser més humil i acceptar que la supèrbia ens portarà a fer-nos mal a nosaltres i els altres.
Fuig com de l’aigua calenta de prendre cap decisió o de donar consells en aquests moments. Estima la serenor dels moments en què la mar és plana i utilitza’ls per avaluar si els pensaments dels moments de tempesta són assenyats i realitzables i, aleshores si, pren les decisions que calgui.
