Dietari (15/12/2020)

Avui a #Tortosa ens aixequem amb una densa i espessa boira que s’escola silenciosa per tots els carrers. Des del balcó de casa, a quarts de sis, mentre esmorzo abans de sortir de casa, la ciutat té un aspecte fantasmagòric, un aire londinenc. Les llums dels fanals, i també les del tren que agafaré en breu, es difuminen i semblen irreals, surant en un mar eteri i silenciós. La quietud només es trenca per la fressa que surt, ja a aquestes hores, dels motors dels trens. A finals d’any sempre tenim uns quants dies de boira més o menys densa. Malgrat tot, no som una terra de boira. Aquesta ens arriba a través de l’Ebre, que fa vehiculador d’elements vitals com són l’aigua, el vent, i també la boira. En aquest cas, la boira ens agermana amb les Terres de Ponent, amb les quals tenim tantes coses en comú i que dissortadament massa sovint bandegem i posem en un segon terme, capficats com estem en emmirallar-nos amb Tarragona i Barcelona. L’Ebre ens cus i ens cohesiona, i durant segles i segles ha estat l’autopista natural per on passaven i transitaven fenòmens naturals com l’aigua, el vent o la boira; però també per on passaven persones i formes de parlar que ens donen sentit i origen en comú. La boira ebrenca és cosina germana de la boira de ponent.