A mesura que creixen, la corda que ens uneix amb els nostres fills, amb les nostres filles, es va fent cada cop més llarga. A mesura que creixen, i a mesura que creixem. Però el fet que es vagi fent més llarga no vol dir en absolut, si s’han fet les coses mínimament bé, que aquesta corda es trenqui o es faci més febre fins que es trenqui. Ans al contrari, sovint la corda es farà més forta, més ferma, més intensa. És clar, és responsabilitat, com no podia ser d’altra manera, de les mares i dels pares saber que arribarà un moment en què caldrà donar corda, i respondre i restar amatents a les necessitats de la canalla de més independència, més autonomia i més dosis de llibertat.
Si explico breument tot això és perquè ja fa temps que l’Anna ens va demanant més corda. Té 9 anys. I nosaltres n’hi anem donant, amb mesura. Primer va ser baixar sola a la gasolinera que hi ha a sota de casa a buscar pa. Després va ser anar, també sola, fins el Suma que hi ha a la plaça Alfons XII de Tortosa, a uns 50m escassos de casa. I diumenge va ser anar fins el Suma que hi ha a l’avinguda Generalitat, a uns 500 metres de casa… Va tenir la iniciativa de voler sortir ella a comprar l’esmorzar de diumenge. Val a dir que es va sorprendre molt que li deixéssim fer. Com a conseqüència, va estar tot el dia contentíssima de d’haver-ho pogut i fer, i amb la confiança pels núvols.
És evident, i sé perfectament, que cada criatura és un món, i que són els respectius pares i mares els qui tenen la última paraula sobre com i quan anar donant corda. Amb l’Anna ho podem fer. I ho fem. També és cert que la ciutat on vivim, Tortosa, convida molt a poder-ho fer: poc trànsit, voreres en general força àmplies, tots més o menys ens coneixem o ens tenim vistos… A determinades hores i a determinades zones, també és cert. Però en línies generals, Tortosa és una ciutat prou segura per a la canalla. Ens ho pensaríem dues vegades si visquéssim a Tarragona o a Barcelona.
Crec que cal anar fent aquestes accions, i penso que repercuteixen positivament en el creixement de la criatura. Creixen en autonomia, llibertat ben entesa i en responsabilitat. I ells, penso, se senten orgullosos de poder-ho fer. I si, no me n’amago: miro amb nostàlgia com la meva puça es fa gran, i amb orgull de pare de poder-ho veure i ser-hi.
Compra el meu últim llibre de ficció “Tots els noms del tren”
