Final de curs. Temps d’alegries, festa i xerinola per a la nostra dolça i estimada descendència, i al mateix temps comencem aquell magnífic mes i mig en què als papis i mamis de mitja #Catalunya els entren suors fredes quan pensen on coi entaforaran la mainada fins l’agost, sense deixar-se un ronyó i mitja paga extra d’estiu en campus, colònies i altres mandangues de la postmodernitat lúdico-líquida que ens hem donat entre tots i totis. I també el final de curs és aquell bonic moment de l’any en què els nostrats grups de Whatsapp curulls d’ociosos pares quarentons —i on t’hi han afegit de forma unilateral sense ni tan sols demanar-te l’opinió— bullen d’activitat frenètica amb debats interminables sobre, òbviament, què cal regalar-li al mestre o a la mestra de torn de la mainada. És, d’altra banda, una tradició que també es repeteix a Nadal.
I si, he escrit conscientment cal regalar perquè és un entorn que no admet matisos, i on és dona per fet i assumit que sempre es farà un regal. I val que més que assumeixis el poder absolut d’aquesta decisió col·lectivitzada (que no col·lectiva) i que no mostris cap mena de dissidència, si no vols que ton fill o ta filla sigui l’assenyalat, el marginat i el garrepa, i que si poguéssin l’enviarien al gulag siberià més remot en un obrir i tancar d’ulls. A més, tot plegat se sustenta amb l’argument absolutament irrefutable del oh, els professors i les professors, que han d’aguantar tantes hores la nostra mainada, els ho hem d’agrair… Vaja, ara resulta que per a un bon nombre de famílies cal agrair als professors que aguantin la quitxalla, en aquest aparcament que és l’escola mentre s’està treballant. O resulta que ara —i jo no me n’havia assabentat— el professorat ha estudiat una carrera amb l’objectiu únic d’aguantar la mainada dels altres, i no d’ensenyar a les futures generacions (d’educar, se suposa que ens n’encarreguem els papis i mamis). Perdonin, però els mestres fan la seva feina —com la fem tothom, sense esperar cap agraïment per part dels nostres usuaris—, una feina que han triat lliurement i per a la qual sovint senten vocació, i penso que hi ha altres maneres d’agrair-los la tasca que fan, i que evidentment no passa per sessions d’spa ni per dinars al millor restaurant de les Terres de l’Ebre, com ha estat el cas amb els mestres de les dues filles aquest final de curs. Crec que el valor d’una feina no es medeix per l’import crematístic d’un agraïment que penso que hauria de ser individual i espontani, i en cap cas col·lectiu i planificat. No diré per quan ha sortit la broma dels regals als dos mestres, però ja ha resultat una xifra totalment pornogràfica. Lluny queden aquells temps d’un dibuix col·lectiu de tota la classe. O senzillament, una abraçada sincera i un agraïment de tot cor. També, d’altra banda, convindria saber què en pensen els mestres sobre rebre regals de part de les famílies, i de si això els sembla ètic i moralment acceptable. I ja entraríem també en el debat sobre si un funcionari públic ha d’acceptar regals de part de la ciutadania en l’exercici de la seva feina. I finalment, penso que també seria molt útil saber què pensa la direcció de cada centre sobre aquesta qüestió, i si en alguna escola o institut s’ha marcat alguna directriu sobre la matèria.
Ma iaia sempre em deia que cada Nadal comprava un lot al seu metge de capçalera en agraïment per la feina feta. Era una acció individual, una transacció privada que no sobrepassava una suposada acceptació entre dues persones adultes. Segurament eren altres temps, i altres mentalitats. Però segurament alguna rèmora de pensament i sociologia del passat perviu, ara, però, corregida, augmentada, col·lectivitzada i, el que és més perillós, acceptada socialment de forma tàcita, sense discussió possible. Sense opció al debat i al consens. De debò que no acabo de tenir clar quin temps fou millor.
