Violència

És un país ben anormal aquell que s’escandalitza per mostres de ràbia i d’impotència i les viralitza i les expandeix fins al paroxisme per exemplificar allò que no cal fer, allò que està mal fet, allò que és mostra de mala educació… però que per contra assumeix com a irremeiable aquesta violència –si, violència amb totes les paraules, de la forta i sense matisos– que pateixen milions de catalans cada matí i cada tarda i sempre i a tothora quan s’enfilen dalt de qualsevol tren de Regions o Rodalies. Si, perquè ja està clar i sense matisos ni pal·liatius que el que ha passat i el que està passant i el que encara passarà encara durant molts anys és un virtuós i sublim exemple de violència institucionalitzada vers la població. Una població que assumeix resignada la inevitabilitat d’aquesta violència, com en un gran i patètic Síndrome d’Estocolm col·lectiu. Patètic, i també poètic, i que explica aquí també l’estat letàrgic que ho empudega tot i que al mateix temps diu molt de natros mateixos i de quins valors ens importen i de què és important i què no. Davant la queixa burocràtica i pels canals correctes i de la qual tothom sap de la seva més que probada ineficàcia, seria un bri d’esperança que comencin a sovintejar més exemples curulls de la dignitat d’aquesta senyora.