Llegint una mica de Sèneca d’una petita col·lecció de llibres que pretenen ser uns “manuals” de coneixement clàssic en pots treure algunes idees.
Mai havia llegit res de Sèneca, el coneixia més com a personatge històric durant el regnat de Neró que com a filòsof estoic, i gràcies a un regal he llegit una antologia d’escrits extrets del tractat De beneficiis transformats en una mena de manual sobre l’art de donar i rebre.
Sèneca explica que donar és una de les més grans virtuts de l’home i alliçona sobre la manera de fer-ho: cal donar sense esperar res a canvi, sense la certesa que l’acte sigui reconegut, sense l’esperança de rebre compensació més endavant, sense pretendre obtenir un benefici en el futur. El text està força contaminat per l’esperit del seu temps: El clientelisme era la pràctica habitual a l’antiga Roma en què els clients de persones poderoses, no entesos com els clients d’una firma comercial actual que paga per uns serveis sinó com clients d’una cadena de favors, feien peticions als seus patrons per prosperar als negocis o carreres professionals o polítiques. És per aquest motiu que alguns dels exemples que Sèneca utilitza ens semblen avui fora de lloc i força egoistes.
La primera idea que en ve al cap és com Sèneca, sense accés als coneixements actuals de biologia ja va adonar-se que la cooperació era allò que feia a l’ésser humà l’animal més exitós del planeta. Més lent que un guepard o un cérvol, menys fort que un brau o un elefant, incapaç de volar, necessitava la col·laboració per tal de sobreviure. I sobre la base de la col·laboració està l’acte de donar de manera desinteressada i, molt important per Sèneca, de rebre de manera correcta, és a dir, rebre amb gratitud. Sèneca pensava que el donar era una virtut innata en l’ésser humà, un biòleg evolucionista actual li explicaria que és una necessitat per tal de sobreviure en un entorn difícil.
La segona idea és que Sèneca, sense tindre accés als coneixements matemàtics actuals, també va adonar-se que, tal com demostra la teoria de jocs, donar és l’opció guanyadora i fa que la cooperació funcioni, abans que Robert Axelrod o demostrés als anys 80′ del segle XX. En una sèrie de tornejos en què diferents programes competien, l’estratègia de donar a la jugada inicial i després fer el mateix que feia l’oponent resultava guanyadora a la llarga. Una estratègia basada a agafar i no donar res a canvi (un falcó a la teoria de jocs) pot obtenir un bon resultat a curt termini, però a llarg termini l’estratègia guanyadora és sempre la de donar i veure si l’oponent fa el mateix i, en cas afirmatiu, continuar donant. És així com s’incentiva la col·laboració.
Sèneca, sense els coneixements de biologia, computació o matemàtiques actuals, creia que donar era una virtut humana, una conseqüència del principi rector, principi que governava el món i els actes humans. Si existeix un ordre a la natura, aquest ha de ser racional i, per tant, orientat al bé, de manera que comportar-nos d’acord amb la natura significa fer el bé, donar per ajudar als altres.
Donar, repartir, participar de forma desinteressada, totes són la mateixa idea sota diferents vestits, que va apareixent al llarg de la història de la humanitat, beneïdes pels déus, Déu, el principi rector, el poder superior dels programes de 12 passos, el mecanisme superior, com l’anomena Robert Kaplan, o, en paraules d’una amiga, el gestor universal.
Així que, una vegada i una altra, arribem a la mateixa idea, inventem la roda altre cop, sense ser capaços de posar la roda a rodar. Des de creences màgiques i religioses fins a la biologia evolucionista hem anat conceptualitzant la mateixa idea sense posar-la en pràctica amb gaire èxit. Volem el mateix i, com els governats que un cop i un altre redacten les mateixes lleis, prova que alguna cosa no està funcionant, proposem sota un altre nom la mateixa idea, la superioritat de la cooperació i el bé comú.
La part dèbil de la cadena està en la confiança, la por que els falcons s’aprofitin de la nostra bondat. Però això és quelcom sobre el que no tenim cap influencia. Res podem fer per evitar-ho i és una estratègia perdedora per qui la porta a terme.
Gràcies a la biologia evolutiva i a les matemàtiques ja no ens cal un acte de fe ni un principi rector per saber que l’estratègia guanyadora és col·laborar, donar sense esperar benefici, participar sense esperar reconeixement.
