Ens passem mitja pubertat, tota l’adolescència i ens alguns casos els primers anys de la vida adulta amb desig inherent a tot creixement i a voltes furiós de voler matar els pares. Si no vaig errat, va ser Freud qui va crear aquest metàfora, potent i visual, de voler trencar llaços i vincles amb els progenitors com a símbol de maduració i d’assoliment de la pròpia identitat. I en efecte, recordo perfectament aquest desig fort i constant que vaig tenir de no voler-me assemblar al pare i a la mare, de no ser com ells i de la necessitat de crear un nou món, un nou ordre i uns nous valors, i la tensió inherent que va generar tot plegat. En termes generals, crec que ho vaig aconseguir, de matar els pares. Va costar, vaig patir força, ho reconec, però vaig aconseguir deslliurar-me d’ells i créixer i crear el meu propi món, la meva pròpia parcel·la. Fins que ara, amb els anys, el pare sóc jo… i segurament, per higiene i per què simplement és el que toca, em començaran a matar a mi. És només amb la perspectiva que donen els anys que te n’adones que la roda gira i gira, i que l’esdevenir de la vida et va situant en diferents posicions. D’executor a víctima. Llei de vida. I és també ara quan te n’adones que com a pare comences a actuar i a parlar –potser inconscientment– d’aquella mateixa manera en què ho feien els teus pares i que tant odiaves. No et fas del tot fàstic a tu mateix, perquè ara el teu rol ha canviat, però alguna cosa es remou dins teu quan te n’adones de tot plegat i ets conscient de per què els teus pares deien i feien segons quines coses. Segurament allò important sigui adonar-se’n? Molts cops tinc un fort desig i una fonda voluntat de que les meues filles no tinguin el mateix tipus de pare que vaig tenir jo. Diria que malgrat tot ho estic aconseguint. Però també és cert que hi ha certs rols, certs valors i certes conviccions ètiques i morals bàsiques i imprescindibles, uns fonaments, que cal mantenir i perpetuar, perquè senzillament si no ho fem tota la vida en comunitat s’ensorra i simplement seriem bàrbars. D’això, quan ets l’adolescent que vol matar el pare simplement no te n’adones i ni n’ets conscient. D’això, i del seu valor, te n’adones quan passes a ser tu el pare; la perspectiva i el temps t’ho mostren ben cruelment. I te n’adones de la crueltat de tot plegat quan saps que en algun moment del futur proper les teues filles et mataran, i que en bona part ho faran per defensar justament aquests valors. Només espero que elles també siguin capaces d’adonar-se’n d’aquesta roda. I com em deien a mi –i ho odiava profundament– i jo dic ara sovint a ma filla gran, “amb els anys ja ho veuràs…”. No serveix de massa, és cert. Amb l’entrada a la vida adulta hom pensa satisfet que ha aconseguit amb èxit matar els pares. I només amb la perspectiva dels anys aquesta convicció es matisa i apareix la realitat, apareix la veritat.
