El passat divendres 2 de febrer vaig tenir la gran sort de viure l’enèsima normalitat al servei a la #R16, aquesta línia abandonada a la seva sort i que és l’espill i el reflex de com es troba el Sud i en general tot el país. La decadència del país començarà pel Sud i els seus trens, us ho adverteixo. Revertir aquesta situació costarà dècades de suor i patiments. Un dia sense retards és l’excepció en el dia a dia de centenars de milers de catalanets i catalanetes que depenen del tren per anar a treballar i per a tornar a casa i per senzillament viure. Només dir que en només dos dies de febrer (quatre viatges), ja he comptabilitzat més de la meitat dels retards que vaig sumar en tot el mes de gener. Poca broma: 226 minuts perduts en dos dies de febrer, per 429 de tot el mes de gener. Cal dir sense embuts que #Rodalies roba la vida al catalans en un exercici maquiavèlic i sistemàtic de violència institucionalitzada, enquistada i assumida, on acotxem el cap davant el que és inevitable mentre ningú és capaç de posar fil a l’agulla i arreglar aquest desastre majúscul que són els trens a Catalunya, i on al Sud el problema ja fa temps que ha adquirit proporcions infernals. Però és que no només Rodalies és un magnífic lladre de temps i de vida… a més, ara, també menteix descaradament a la cara de tothom. Se’ns pixen a sobre i ens diuen que plou, quan la realitat és una altra. Quan la realitat és una altra explicada pels milers i milers de personetes com jo mateix que relaten el dia a dia que patim enjaumats als magnífics trens que descusen les nostres comarques. La pel·lícula dels fets del divendres 2 de febrer al matí va anar així; una pel·lícula en la que a més es demostra un grau molt elevat i perillós de desídia, abandonament i manca de professionalitat que considero especialment greus.
Primer acte. Com cada matí, arribo a l’estació de #Tortosa vora les 5.40h, i procedeixo a iniciar tots aquells rituals ferroviàris habituals que donen seguretat i marquen rutines i que fem i tenim tots aquells animals que vivim al tren. El mateix seient de sempre, Kindle, música, auriculars, Wordle… Fins que a les 5.47h, just quan surt el tren, sento al mecànic que engega tots els matins el tren 449 (que per cert, és de Santa Bàrbara) com truca per telèfon i literalment diu “Que ja és hora de sortir, i aquí no ha vingut ningú”. Al cap d’uns pocs minuts de conversa, penja, i comença a dir-nos que el tren sortirà amb 90 minuts de retard, que el maquinista no s’ha presentat perquè no havia complert el temps reglamentari de descans entre serveis; fixeu-vos que ens avisa un mecànic d’una empresa subcontractada. Resulta que el dijous 1 aquest maquinista havia arribar a Tortosa amb molt de retard i l’endemà tenia assignat el primer tren. I igual que passa amb els conductors d’autobusos, els maquinistes tenen per obligació un temps de descans entre serveis que han de complir. I pel retard del dijous no va poder complir amb les hores reglamentàries de descans. A veure, fins aquí tot correcte i legal. Però penso que si ja el dijous sabies que arribaves tard a Tortosa i no podries complir amb el servei que tenies assignat l’endemà, el mínim que havies de fer era fer venir un maquinista de reserva de Tarragona o organitzar un servei alternatiu amb autobús (#HifeWins). Doncs no. No es va fer res d’això i els passatgers que esperavem a Tortosa, a Campredó, a l’Aldea, a l’Ampolla, a l’Ametlla de Mar, a l’Hospitalet de l’Infant, a Cambrils, a Vilaseca i a Tarragona simplement se’n va deixar abandonats, deixats de la mà de Déu i sense cap altra alternativa que esperar 90 minuts a que el tren sortís. Així que vaig tornar cap a casa, vaig fer-me un cafè amb llet i vaig enviar uns missatges avisant que arribaria tard, i vaig tornar cap a l’estació. Segon acte. El tren 449 seguia allà, impertèrrit i sense ningú que el conduís. Així que hi pujo i repeteixo tota la litúrgia de tots els dies, esperant –ara si– que sortissim nord enllà. Doncs no. Al cap d’uns pocs minuts arriba un interventor de la Renfe, i ens diu que aquest tren no sortirà, que anirem tots amb el següent tren, el que ve de Vinaròs. Finalment, ara si, vam aconseguir sortir de Tortosa amb 1 hora i tres quarts de retard. I vaig arribar a la feina dues hores tard. Dir-vos també que el primer tren finalment si que va sortir, el teniem darrere nostre: un semidirecte Tarragona-Sants darrera d’un altre que feia moltes parades… En fi, suposo que són formes d’organització que mai entendré però que alguna lògica deuen tenir.
Tercer acte. I el més greu. Mentre passava tot això, ho anava explicant per les meues xarxes i també al grup de #Telegram Afectats/des Rodalies. Òbviament, al·lucinaven fort amb el que estava passant, i van decidir moure-ho també per Twitter (jo ja no hi tinc compte). I aquí ve on dic que Rodalies menteix. En un dels missatges que el compte a Twitter de la R16 va publicar hi deia, i cito: “Derivat d’una incidència tècnica, tren 30820 Tortosa 05.43-Barna E. França 08.27, sortirà amb una demora de 90 minuts“. Piulada a la qual un dels administradors del grup de Telegram va respondre. Perdona? Que el maquinista no es presenti a la feina ara en diem que és una incidència tècnica??? Què collons!!! Rodalies mentint descaradament a la cara de milers de catalanets i catalanetes que prou pena tenen en haver de patir un servei mediocre, com per a que a més a més els menteixin sense cap de vergonya??? O és que els usuaris tenim més informació que no pas Rodalies??? Mireu, aneu a cagar a la via. L’emprenyada que vaig portar tot el divendres va ser considerable, augmentada altra volta per un nou retard a la tarda, a la tornada cap a casa, aquesta vegada de 70 minuts, amb marxa cap endarrera inclosa de Vilaseca a Tarragona –un tren de la R15 havia dit prou just abans d’entrar a Vilaseca i la via estava bloquejada–, i que em va trastocar tota la planificació familiar de la tarda. Tot el que vaig viure divendres al matí va ser una mostra cruel i brutal i violenta de la deixadesa més absoluta, d’una autèntica manca de respecte pels usuaris i per la ciutadania en general. Va ser simplement una mostra més de no voler fer bé la pròpia feina.
Mireu, el traspàs de Rodalies al nostre Govern Petit no arreglarà res, tinguem-ho tots clar. Res. Us ho asseguro. Deixem-nos d’aquest bonisme i de que ens espera un futur millor i més pròsper i més progrexaxi-xupiguai si els nostres trens els gestionem nosaltres. Els unicorns no existeixen, malgrat que a Can Palau deuen pensar el contrari. Però llavors com a mínim ja serem feliços gestionant la nostra pròpia merda i les nostres més íntimes i profundes misèries. I amb això, aquesta curiosa societat que és la catalana ja s’hi trobarà a gust i xalarà. Segurament tenim tot allò que ens mereixem.
