El buit que sents quan algú marxa de la teva vida és cruel.
Diàriament, tinc aquell nus a la gola que no em deixa respirar, aquella tristor que apareix quan menys t’ho esperes i et mata per dintre sense donar-te’n compte.
La gent et diu,” tot passa, no hi ha res que el temps no curi, amb el pas dels dies millora, etc. ”
Segur que amb el temps millora, però no s’oblida, i sincerament no sé què és pitjor…
El fet de millorar com si no hagués passat res o el fet de no poder oblidar.
A vegades, preferiria esborrar tots els records, tots i cadascú d’ells, a fi de no recordar absolutament res i poder començar de zero.
Anar altre cop als llocs sense pensar, “ostres aquí va ser quan…”, o,” aquí vam riure tant”, o,” aquí veníem sempre… “.
Per altra part, penso que els records també són bonics perquè demostren que va ser real, que va existir, que era cert.
Així, que sanarem el dolor (o aparentment semblarà que l’hem sanat) i els records ens el faran tornar a sentir, com una Banda de Möbius.
*3
