p o e s i a en som tots

La persistència i la tossuderia són el premi

En aquesta postmodernitat líquida i on tot flueix i res queda ni dura, ens cal cercar i trobar de forma urgent murs de contenció, dics de retinguin valors i ens permetin retenir i fer perdurar una sèrie d’actituds i de maneres de ser i fer que avui dia es menystenen –i a voltes es consideren nocives–, però que en realitat formen part de la nostra antropologia més pregona i del nostre ADN i del nostre substrat cultural i d’una recerca de l’excel·lència personal i professional que mai hauríem d’haver perdut. I dues d’aquestes preses de impedeixen (o si més no frenen) continuar en aquesta feliç deriva que ens hem donat entre tothom són dos adjectius que el dissabte dia 16 de desembre vaig tornar a sentir: la persistència i la tossuderia. Ja en vaig parlar de la meua tossuderia respecte la disfèmia de què gaudeixo i que aquesta deixés de ser un fre en tots, tots, els aspectes de la meua vida. Avui he pogut concretar més la necessitat de seguir excel·lint en aquests dos adjectius també en la meua vida professional. Si és que no ho porto fent ja, sense ser capaç d’explicitar-ho i posar-hi una mica d’ordre per escrit. Hannah Arendt ja deia un dels seus poemes que  Transcurrirán las horas / y pasarán los días. / Pero una ganancia sí nos quedará: / la mera persistencia.

Els explico. El dissabte 16 vaig tenir l’oportunitat de participar com a ponent (juntament amb altres companys de feina) en el XLVIè Curset de l’AADIPA. L’organització del Curset ens va demanar que presentéssim una ponència sobre la recerca documental que estem fent, liderada des de la Biblioteca Pública Episcopal del Seminari de Barcelona, precisament per a refer una història encara poc coneguda i el que és més greu i preocupant, excessivament fragmentada i disgregada. Però no he escrit aquest article per a parlar-los del que estem fent al Seminari; això ja ho farem en l’article de la ponència que escriurem a sis mans. L’assumpte és que en una de les xerrades posteriors, concretament la de Melitó Camprubí i Puig, arquitecte i antic cap del Servei d’Arquitectura de la Diputació de Lleida, va parlar de la necessitat de la persistència i la tossuderia en la pràctica arquitectònica. I en aquell precís instant tot va il·luminar-se, i tot va prendre sentit. La persistència i la tossuderia són el premi. Són sempre el premi. Tant per als arquitectes com per als bibliotecaris. Persistència com l’acció de persistir, i en les dues accepcions del verb: persistir en el temps present en el repte majúscul i impossible i utòpic que és catalogar i ordenar el món; i persistir al llarg del temps, i entendre que la nostra tasca és un dels fonaments de la memòria històrica col·lectiva, i que sense ella res seria possible ni possiblement res existiria ni res tindria sentit. I evidentment, per a fer i per entendre això calen grans dosis de tossuderia. I diria que molts bibliotecaris som tossuts i obstinats fins el paroxisme, segurament ben bé com molts arquitectes. A totes dues professions ens uneix una línia, la de l’ordre. Una ordena l’espai simbòlic del coneixement; i l’altra ordena l’espai físic i humà on habita i s’inscriu aquest coneixement. Sembla que estem condemnats a entendre’ns. I ho estem, és evident. És més, en el debat final, va aparèixer un altre tema clau: el d’esdevenir interdisciplinaris en les nostres pràctiques professionals diàries, tant d’arquitectes com de bibliotecaris. I especialment pel que fa a entendre l’argot propi de cada àmbit, i poder-ne extreure un benefici i una millora finals, mútua i en tots els sentits. Crear i gestionar equips interdisciplinaris per fer millor la nostra feina. I també per ser millors. Millors professionals però també, sobretot, millors persones.

Perquè al final del camí sempre quedem les persones. Perquè sempre, al final de les nostres hores i els nostres dies, com diu Arendt, sempre poguem explicar a qui tingui a bé escoltar-nos, que vam ser tossuts, que vam persistir en els nostres valors i en els nostres objectius i en la nostra missió més íntima –des de la nostra petita parcel·la– d’intentar fer millor aquest món que s’està tornat massa àrid. I malgrat tot tenir la fonda convicció que ho vam aconseguir.

Avatar photo

Bibliotecari-documentalista. Pare de dues xiquetes meravelloses i que m'estimo amb bogeria. Fent feina de bibliotecari a la #BiblioEpiscopal. Vivint entre #Tortosa i #Barcelona. Els trens de la #R16 són el meu tercer espai. Curriculum | Llibres publicats | Tots els noms del tren

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *