Els catalans som un poble, una gent, força curiosa, que commemorem com a festa nacional una derrota, i que en termes generals, des d’aquella derrota, ens hem estat llepat les ferides i ens conformem amb les escorrialles que ens van donant des de la metròpoli messetària. Allò del peix al cove, que mai va marxar i que sempre torna. I qui dia passa, any empeny, i ja si de cas ens plantejarem objectius més alts quan… Quan… Aquests dies me’n recordava de quan l’ínclit Pujol va rebutjar del franquista Suàrez per a Catalunya el mateix tracte i el mateix encaix dins Espanya que es va donar a Euskadi. Als catalanets no ens guanya ningú en solidaritat.
La penúltima festeta per a celebrar que ens han donat més escorrialles va ser amb un nou traspàs, aquesta vegada integral, de l’estructura d’estat que és Rodalies de Catalunya. Cal recordar que el 2010 ja vam celebrar que ens van donar la gestió dels horaris i tarifes, amb èxits tan rotunds com un augment progressiu dels temps de viatge entre Tortosa i Barcelona, o que fos més barat viatjar entre Vinaròs i Barcelona que entre Tortosa i Barcelona perquè senzillament ja sortíem del nostre estimat Petit País. Els habituals de la línia era quelcom que sabíen i exercien sense cap mena de vergonya. Ara, tretze anys més tard d’aquell traspàs que ha donat tants bons resultats, finalment els catalanets hem aconseguit poder gestionar els nostres propis trens gràcies a un traspàs integral de Rodalies de Catalunya. Un moment… Integral? No pas, no pas. Aturem màquines, i que només obrin les ampolles de cava els catalanets del nord, que com tothom sap són els catalans de debò. Resulta que només entren en el traspàs, per ara, les línies R1, R2 i R3, línies que passaran a dependre d’un nou administrador d’infraestructures anomenat Ifercat i de la nova empresa pública Rodalies Catalunya, participada a parts iguals per l’Estat i la Generalitat. La resta de catalanets, els de segona o els de regional preferent que som els de l’Ebre ens haurem d’esperar. Hem perdut una excel·lent oportunitat d’exercir un humor irònic i fi, i anomenar-ho tot plegat TrenCAT. Vostès ja m’entenen. Així les coses, amb aquest nou horitzó, les línies ebrenques R15 i R16 continuaran a mans de Papà Estat, però quan enfilin cap al nord circularan per trams de diferent propietat: per exemple, a la R16 entre Tortosa i Sant Vicenç de Calders, continuarà sent estatal; i entre Sant Vicenç i Barcelona ja serà de propietat plenament catalana. Els horaris i les tarifes les seguirem gestionant des de Catalunya de manera brillant, com ho hem fet fins ara. I els trens? Doncs seran trens de dues propietats diferents i que circularan per trams de dues dues propietats. En fi, que tot molt senzill, simple i entenedor, veritat?
Mirin, com a usuari habitual de la línia R16 em permetran que sigui molt escèptic respecte aquest nou traspàs. No només aquesta línia, sinó que tot el sistema ferroviari català és una infraestructura en fallida, dramàticament obsoleta i abandonada a la seva sort i que no exerceix de cap de les maneres una de les funcions primigènies i bàsiques que té el tren, que és la de teixir i vertebrar territoris. Més de seixanta anys de festassa d’autopistes han provocat ja un punt de no retorn pel que fa als trens. Però sembla que els catalanets som cofois de mena, optimistes bonhomiosos de mena, i creiem sincerament que natros si, que natros ho fotrem molt millor que els pèrfids messetaris colonitzadors, i que arreglarem aquest desastre de la postmodernitat líquida catalana que és Rodalies de Catalunya. Suposo, a més, que es tracta també de voler gestionar la nostra pròpia merda. Però repeteixo, si en 13 anys no hem estat capaços d’implantar uns horaris racionals i que millorin el temps dels trajectes, la conclusió que en trec a hores d’ara és que tampoc sabrem gestionar una traspàs integral de Rodalies. I espero equivocar-me. Com a mínim intentem ser sincers amb natros mateixos i amb la nostra gent, que tant d’optimisme em fan venir nàusees. I assumim que ho fotrem igual de malament que la resta del món, i que no passa res. El món seguirà rodant, jo em seguiré fotent cinc hores de tren tots els dies i hi haurà milions de catalanets que seguiran arribant tant a pencar o a les seues cases amb les seues famílies.
