Donar vida : Alba

Avui tot just fa 4 anys que em vaig tornar del tot líquid, i un riu cabalós i calmós i fèrtil de llàgrimes em rodolava de nou galtes avall mentre veia com treia el capet la meua segona filla, l’Alba, i de nou una altra infermera se’m girava encuriosida i em tornava a preguntar si estava bé. I de nou li deia que si, que no patís, que estava molt bé, que eren tan sols —o només— llàgrimes d’una de nou immensa felicitat que ja s’ha quedat per sempre més. Ja diuen que estem fets de rutines, i aquesta nova rutina que vaig viure avui just fa 4 anys també s’em va quedar enregistrada per sempre més dins el més fondo i pregon del meu cervell i de les meues experiències que mai oblidaré. Avui just fa 4 anys va venir a compartir la nostra vida una xiqueta entremaliada i vital i que ja amb quatre anys és capaç de somriure de forma sorneguera i múrria per sota el nas, mentre t’omple de milions de besades i abraçades… perquè sap perfectament que només amb la mirada amorosa que desprèn et desarmarà i li perdonaràs totes les malifetes que pugui haver fet (que fa i que farà). Fa quatre anys va arribar de nou la felicitat a casa… una nova felicitat diferent, i potser més serena i complementària a la que vam experimentar fa 11 anys, més antropològica. Però totes dues, sens dubte, necessàries i úniques!