LA FALSA GLOBALITZACIÓ
La lenta caiguda de Twitter ha tornat a encendre en mi ideals que l’internet de les multinacionals havia apagat. Deixeu-me que exposi quines han estat les meves darreres reflexions.
Per posar-vos en context, la tecnologia sempre m’ha cridat molt l’atenció. M’agradava remenar el 486 del meu pare, vaig tenir el meu primer compte de correu electrònic amb 10 anys (el 1997) i em vaig criar en un internet que encara feia olor de nou, de sales de xat i de planes web on hi havia un sentit de comunitat més aviat petit. De fet, recordo navegar per aquests llocs en anglès sense entendre un borrall amb el simple objectiu d’interactuar amb la gent que es trobava a l’altra banda del mòdem. Era una època molt emocionant i recordo molt bé aquestes primeres experiències que em van començar a formar digitalment. Per un altre cantó, les consoles anaven evolucionant durant la meva adolescència, s’inventaven nous aparells electrònics i jo m’interessava pel llenguatge informàtic, els ordinadors i la xarxa. Tenia ganes que arribés el futur, perquè creia que en el futur desapareixerien les regions digitals que m’impedien jugar a videojocs o mirar pel·lícules d’altres països.*
De sobte, els mitjans començaven a parlar de la globalització i de com de negativa era per a tothom. Jo no ho acabava d’entendre; simplement pensava que era un tema massa complicat per a mi. Durant aquests anys, el sensacionalisme dels informatius espanyols, la publicitat i la manca d’oferta van fer que perdés interès en la televisió. M’atreveixo a dir que segurament vaig ser un dels primers adolescents catalans que vaig fer les maletes i me’n vaig anar a viure a una altra realitat: la de l’autoaprenentatge, la dels debats anònims sobre temes que em fascinaven, la de consumir setmanalment els mateixos programes i sèries que miraven molts americans i japonesos, la d’un sentit de l’humor inexistent al carrer, la d’un llenguatge nou i d’una comunitat creativa… En definitiva, me’n vaig anar viure a internet, un lloc lliure on podia triar què consumia. És sincerament sorprenent pensar en una època en què a la xarxa no existia la publicitat massiva ni la localització constant.
Actualment, ens trobem en l’era de la falsa globalització. Tenim la capacitat de connectar amb altres cultures de manera directa, però ens separen murs tancats amb claus regionals i algorismes que han creat governs i multinacionals per ficar-nos en la mateixa bombolla nacional de què vaig fugir. Per què m’han de posar una etiqueta a l’hora de consumir contingut a la xarxa? Per què no puc comprar el que vulgui a qualsevol botiga d’internet? Per què no tinc accés a mirar els canals de televisió dels meus veïns de Portugal o de França? Per què encara no existeix un cinema virtual on pugui pagar una entrada i veure una pel·lícula nova que s’emeti a tot el món en directe? Per què costa tant informar-me només de les notícies que m’interessen a mi personalment?
Més enllà de respondre aquestes preguntes, de les quals, tristament, en sabem la resposta, faig una reflexió pública perquè ens adonem en quin món ens trobem: un món que sempre s’aprofitarà de qualsevol recurs que pugui beneficiar la humanitat per treure’ns els quartos o forçar-nos la seva ideologia.
Nota: Encara que actualment està desapareixent, en el passat les consoles sempre havien tingut restriccions regionals. Això feia que els jocs d’Europa, Amèrica i Àsia fossin incompatibles ens les consoles de regions diferents. Per tant, si volíem jugar a un joc que no s’havia llicenciat a Europa, l’havíem d’importar i moltes vegades ens calia un adaptador o algun tipus de desbloquejador regional perquè funcionés. En el cas de les pel·lícules, els DVDs tenien 8 regions diferents i els Blu-ray, 3. Una murga, vaja.
