Dietari (04/12/2022) : herències i successions

Per diferents fets de la meva història familiar, vaig rebre una herència de ma iaia biològica de ben jove, amb 18, i que vaig anar invertint. Amb els anys, també per diferents fets i circumstàncies vitals, vaig haver de menester d’aquesta herència… Resumint, vaig passar de ser propietari a no disposar de cap propietat. Potser es podria dir que ho vaig gestionar tot malament, que s’hauria pogut fer d’una altra manera, i segurament si, sigui cert. Però vaja, fuetejar-se amb els fets del passat pot arribar a ser depriment. El que està fet, ja està fet, i no cal lamentar-se’n… per pura higiene mental. En aquells moments ens va servir per a poder superar males etapes que vam patir. I és clar, tot té conseqüències: la més clara i evident, que no podré deixar en herència res a mes filles. He de reconèixer que durant un temps aquest fet em va angoixar, i pensava que havia fallat a mes filles, que no havia estat un bon pare, i era un autèntic drama personal i familiar que això fos així. Amb els anys, però, aquests sentiments s’esvaeixen, o si més no es matisen i agafen tonalitats de grisos. No és cap drama —a més, per part de sa mare si que rebran propietats en herència— no deixar res a tes filles. Penso que la cultura llatina de tradició catòlica en la que vivim ens marca a foc en el nostre ADN que sempre hem de deixar quelcom a la nostra descendència, i que no fer-ho és un deshonra, un estigma, i que et fa baixar de categoria. Sincerament, és molt patològic que una societat pensi i actuï així. No és sempre imprescindible deixar propietats i béns materials a la teva descendència. Ningú t’hi obliga, i ni en absolut el no fer-ho t’ha de marcar i definir com a un bon pare o una bona mare. Penso que hi ha altres valors, altres intangibles, que s’han de tenir presents en el moment de llegar a les filles. Els valors, la cultura, els llibres o l’escriptura també et defineixen i segurament acaben dient moltes més coses positives que no pas un grapat de propietats.