Un 20 de setembre de 2007 vaig publicar la meva primera piulada a un llavors encara incipient #Twitter, que tot just havia nascut un any i mig abans, exactament un 21 de març de 2006. Han passat més de 15 anys des d’aquella primera piulada, i tots plegats som —espero— una mica més savis, molts pentinem canes i també molts ja tenim descendència. El món i internet ha canviat molt des de llavors. I dissortadament, sembla que ha canviat a pitjor…
Gràcies al Wayback Machine, hom pot recordar com era internet. Així lluïa llavors Twitter amb el primer usuari que vaig tenir @bauen, i les meues tretze primeres piulades en aquella nova xarxa social que tot just començava a treure el cap a casa nostra. Després n’he tingut d’altres. En aquells anys, però, Twitter va significar un servei totalment disruptiu, va ser una nova xarxa social totalment nova i que plantejava quelcom de revolucionari: una conversa d’abast mundial, entre iguals, i a partir de missatges de només 140 caràcters; es traslladava a la web el que ja veníem fent tots amb els missatges SMS. L’èxit va ser aclaparador… la resta ja és història, i a molts altres llocs l’expliquen molt millor que no pas jo. Molts creiem que amb els anys a Twitter s’ha pervertit en bona mesura aquell esperit i aquella ètica hacker i innovadora que el va inspirar en els seus inicis, i on els early adopters —si, m’en considero un— vam poder experimentar amb total llibertat, i amb un aprenentatge continuu on bona part de les regles d’ús i de comportament s’anaven aprenent i adoptant sobre la marxa, i amb i per a la comunitat. I on també els nous es compartien de forma horitzontal. Tot, segurament i vist en perspectiva, era molt rudimentari, però funcionava i fins a cert punt era agradable aquella sensació de ser a l’avantguarda de quelcom que intuïem lleugerament que canviaria per sempre la nostra manera de comunicar-nos a internet. Van ser uns anys on tot va ser molt punk.
Han passat més de 15 anys, i el món i internet s’han capgirat radicalment. En línies generals, s’ha passat d’una internet feta de persones, a una internet dominada per grans corporacions on les persones som el valor i la moneda de canvi. En quin mal moment ens vam acomodar i vam cedir el control de les nostres vides? Aquests dies #Twitter passa per hores baixes, i milers d’usuaris estan migrant a Mastodon, que s’ha considerat massivament com una alternativa a Twitter, malgrat no ser-ho exactament. A Mastodont.cat, una instància de Mastodon, ja hi sóc des del febrer del 2018. Penso, però, que Twitter no s’afonarà, si més no, no ara. I si s’afona, tampoc passarà res; el món continuarà girant i apareixeran noves eines de comunicació… ben bé com ha passat sempre. Usar o no usar una determinada eina depèn tan sols de nosaltres. Com també depèn de cadascú de natros continuar usant Twitter o no, o fer el salt i començar a usar #Mastodon. Ningú t’hi obliga. Però sobretot, en la tria d’una eina o una altra, hi tindran molt a veure les nostres conviccions personals i quines eines tecnològiques volem usar, que casin amb aquestes conviccions i si volem demostrar (i demostrar-nos) una certa coherència amb allò que pensem. És senzillament una qüestió de filosofia. I sobretot, de quin grau de sobirania digital volem tornar a tenir.
Article publicat també a La Marfanta el dia 20 de novembre de 2022
Compra el meu últim llibre de ficció “Tots els noms del tren”
