I si la solució per a que les Terres de l’Ebre deixin de ser la vegueria més pobra de Catalunya fos la del turisme de masses? Deixem-nos estar de reserves de la biosfera, economia verda i de debats estèrils sobre quin model de desenvolupament volem per a l’Ebre, -IDECE a banda, que això dóna per a uns quants articles més-. Deixem-nos estar de vies verdes infrautilitzades i per on només hi passen quatre gats idealistes. Deixem-nos estar de parcs naturals, zones protegides i zones de nidificació d’aus. Deixem-nos estar de confrontacions quimèriques sobre si permetre o no l’accés a les platges a exèrcits de catalanets i catalanetes que brutegen la nostra arcàdia feliç i despoblada. Deixem de fustigar-nos de que ningú ens visita però quan visiten el particular paradís d’alguns, llavors fem el ploricó de que ho fan massa, i que potser tampoc cal que ens visitin tant, xeic! I sobretot, deixem de vantar-nos de ser aquella terra de qualitat de vida però sense oportunitats ni esperances ni massa futur, i que en breu es convertirà, si no hi posem remei, en una reserva mediocre de jubilats i funcionaris panxacontents i acomodats amb tot fet a la vida. Una terra dormitori d’on caldrà sortir per a treballar i guanyar-se les garrofes.
Així que si, la solució ràpida i efectiva seria vendre’s la nostra ànima ebrenca al turisme de masses. Així que aposto per començar a fer hotels de trenta plantes a tort i a dret a l’Ametlla de Mar, a l’Ampolla i a la Ràpita. I ja que som a la Ràpita (si escolto Sant Carles mataré uns quants flamencs, entesos?), aposto per fer venir creuers d’aquells grans, de deu plantes, d’aquells que contaminen muy mucho i que arriben carregats d’alegres turistes familiars amb camises de flors, i que sobretot, gasten i es deixarien les pagues dobles al territori. I aposto per tornar a recuperar l’esplendor perduda de Riumar i que torni a estar plena d’alemanys torrant-se com a gambes al sol. I evidentment, caldria fer un macrocomplex lúdic just a la desembocadura, potser un Marina d’Or estaria bé, amb tot d’atraccions per a la canalla, que ja se sap que el turisme familiar dona molts quartos i que per la nostra tropa de galifardeus ens escurem la cartera tot el que faci falta, i més. I als Eucaliptus i al Trabucador aniria bé fer-hi un d’aquells macrofestivals internacionals cada mes de juliol, on els adolescents (i no tant adolescents) amb les hormones en ebullició xalen i s’intercanvien fluids i es mengen les boques els uns altres mentre airegen els duros i donen alegries als comerços i establiments locals. També caldria, evidentment, construir un nou aeroport (per descomptat que a Tortosa, que per alguna cosa som la capital, home!) per a portar en vols xàrter tot d’hordes d’anglesos amb ganes de gresca, festa i xerinola etílica, i que el balconing fos també esport tradicional ebrenc. I ja que som a Tortosa, aposto per portar centenars d’autobusos carregats de russos adinerats, i que es deixin milionades a les joieries de la ciutat, i que s’atipin com a bacons d’arrossos i marisc als restaurants, mentre es passegen tots cofois pel Passeig de l’Ebre o es fan alegres selfies des de la Suda i ens etiqueten a les xarxes amb un #ILoveTortosa #ILoveEbre.
Com veuen, tot son beneficis. Va, traiem la pols a l’IDECE i fem que serveixi per alguna cosa?
Article publicat també a La Marfanta el dia 25 d’abril de 2021
Compra el meu últim llibre de ficció “Tots els noms del tren”
