L’ajuntament del Cap i Casal s’hi ha ben lluit amb la promoció del Sant Jordi d’enguany. Llegeixo a Vilaweb que des de Turisme de Barcelona es promociona la festa amb Cervantes, Ruiz Zafón y Falcones, i tan sols en literatura en castellà (i només amb homes, sense cap dona), amb l’argument, i cito textualment, que “la campanya pretén difondre Sant Jordi al públic internacional i no al local.” Caram, com se les gasten aquestes ments privilegiades de la capital del meu país, que venen a dir, ras i curt (a mi i a tots els que maldem per escriure exclusivament en el nostre idioma matern), que escriure en català és de segona categoria, que és de loosers, que no faràs mai res de bo, i que si vols ser alguna cosa en aquest món i en aquesta vida de la literatura mundial, doncs que ho has d’escriure en castellà, òbviament, que és l’idioma de convivència que ens hem donat entre tots i que parlen i coneixen a mig món… i totes les mandangues que ens arriben periòdicament terra endins, en l’est llunyà. Vaja, que escriure en català és d’un exotisme folklòric de l’alçada d’un campanar. Que si vols ser un home, o una dona, com cal -literàriament, és clar- que millor que usis el castellà, que seràs més internacional i que et coneixeran a més puestus del món mundial, i fins i tot part de l’univers. Els regionalismes ben guardadets a casa, que és on han de ser.
Ben mirat, el missatge que emet l’ajuntament d’aquesta Barcelona que ha renunciat a ser capital del país és molt pervers. Pervers, i alhora insultant. És pervers perquè, gràcies a una marca d’abast internacional com és Barcelona, es perd l’oportunitat de reivindicar el país i la seva cultura originàries, i el seu idioma, i posicionar-los en igualtat de condicions a la resta d’idiomes (que no demanem res més que això), i generar un relat que posicioni, també, el català com a llengua universal i de cultura que és. Amb aquesta mena de missatges i de campanyes, Barcelona perd l’oportunitat de liderar un projecte global de posicionament de la cultura catalana, que per a mi, és la que es fa, senzillament, en català. Per contra, amb missatges com aquest, el Casal (que ja ha renunciat a fer de Cap) emet un tuf a provincianisme xavacà que tira cap a endarrere, de grollera impotència i de volgut sucursalisme castellà. En comptes de ser líders d’un idioma menut però tan apte i literari com la resta, i diferenciar-se en això i extreure’n el valor, prefereixen emetre un missatge de segona categoria, o de regional preferent, i que es dilueix en la multitud, i que busca refugi en un mal entès universalisme que retorça arguments amb subterfugis de pati d’escola. Potser altres capitals del país hauran de prendre el relleu i la posició que Barcelona no vol assumir.
I és un insult majúscul a les Rodoreda o les Barbal, als Espriu o als Salvat-Papasseit, a les Capmany o a la Català, o als Sagarra o als Calders, entre molts d’altres, que van escriure i català, que van internacionalitzar la llengua, que s’han traduït a desenes d’altres d’idiomes, i que han fet molt més per a dignificar i donar a conèixer el nostre idioma… i que, potser a Turisme de Barcelona no ho saben, se les estudia a universitat de mig món, i curiosament, en català. És un insult a l’esforç de totes aquestes autores, i de moltes altres, i a l’amor que sentien i senten pel seu idioma. Sembla que qui hauria de promocionar-los a nivell internacional els menysprea perquè potser, en el fons, se n’avergonyeix d’ells. Ja diuen que la ignorància és atrevida. Atrevida, alienant i anihilant.
Article publicat també a La Marfanta el dia 22 d’abril de 2021
Compra el meu últim llibre de ficció “Tots els noms del tren”
