Sense categoria

Sempre hi ha algú a l’altre costat de la biblioteca

Vivim temps estranys. Temps que estan marcats per un oxímoron que sembla que hem assumit silenciosament, però que ens resistim a deixar que ens superi. La distància social que se’ns recomana en aquesta fictícia #novanormalitat és tan difícil d’aconseguir, tan complicada de fer-se realitat, que sembla ben bé una utopia. O una distopia, segons es miri. I és que som animals socials, animals fets i programats per a viure en companyia d’altres animals com nosaltres. De fet, tota la nostra existència gira al voltant de viure, fer i desfer, treballar i divertir-se, i estimar i deixar-se estimar per tot de persones com nosaltres. No fer-ho així, seria pervertir la naturalesa humana mateixa. Pensar que aquest oxímoron es pugui mai portar a terme d’una manera efectiva és patir d’una ingenuïtat fins i tot malaltissa i perillosa… amb totes les conseqüències que es puguin derivar de tot plegat.

No obstant això, tot sovint creiem que en les nostres accions mai no hi ha ningú a l’altra banda, que tot allò que fem no té cap mena de repercussió en ningú més. I és radicalment fals. Contundentment fals. Ans al contrari. En tot allò que fem sempre hi haurà algú a l’altra banda; sempre pagarà la pena fer les coses perquè sempre algú altre es beneficiarà i en traurà profit de els nostres accions. També, evidentment, en l’àmbit professional. En el meu àmbit professional de bibliotecari. Sovint pensem que l’espai de socialització per definició és el taulell, la sala de lectura, i que és allà on podem desenvolupar al màxim la vessant social de la nostra professió. On podem interactuar en primera persona amb els usuaris i on els podem ajudar més i millor. I si, el “ser a sala” dóna moltes satisfaccions, però també hi ha molts altres àmbits, massa vegades molt amagats, de la nostra professió on també hi ha algú a l’altra banda, on podem socialitzar, i on la nostra tasca tècnica també té un retorn (tot i que no tant evident ni ràpid com el que s’obté al taulell i amb l’atenció personal física amb els usuaris). I quins podrien ser aquests àmbits? Doncs se me n’acuden tres:

  1. Quan cataloguem penso que sovint ens fa la sensació d’estar fent una travessa pel desert, i que rarament obtindrem cap mena de retorn per part dels usuaris. Doncs no, no és així. Quan afegim resums, notes de contingut, o etiquetes 856, entre d’altres, estem enriquint el catàleg, estem oferint una major i millor experiència dels nostres usuaris amb el catàleg, i els facilitem la seva feina de recerca i recuperació de la informació. I augmentem l’ús que es fa del catàleg, i poc a poc anem estenent la sensació entre els nostres usuaris que el catàleg és una eina útil i necessària. I molts usuaris ens acabaran dient, personalment, que el catàleg els ha servit per a localitzar aquella comunicació a un congrés, o aquell capítol de llibre que necessitaven per a la seva tesi… per exemple. Sempre, a l’altra banda, hi ha algú.
  2. Quan remodelem la web de la nostra biblioteca, sempre ho hem de fer pensant en què sigui usable per als usuaris. En què els faciliti la vida i els faciliti la seva relació amb els bibliotecaris i els serveis que els oferim. En aquest sentit, poder automatitzar per exemple el pagament de serveis mitjançant un TPV virtual seria una eina excel·lent per obtenir un retorn, i saber que hi ha algú a l’altre costat.
  3. Les xarxes socials són un entorn virtual perfecte per a poder rebre un retorn quasi automàtic i molt fructífer amb els nostres usuaris. Però cal cuidar-les. Caldria potser entendre-les com el canal prioritari de comunicació amb els nostres usuaris. I actuar en conseqüència. No s’hi val no contestar preguntes a Twitter o a Facebook. No s’hi val no atendre qüestions al perfil que tenim a Google Business quan ens fan una ressenya… És important. I ho és perquè sempre hi ha algú al darrera.

I doncs, què en penses? Creus que hi ha més àmbits de la professió on poder trobar en retorn per part dels nostres usuaris, que ens ompli i també doni sentit a la nostra tasca professional? M’agradarà molt poder-los compartir amb tu.

Compra el meu últim llibre de ficció “Tots els noms del tren”

Avatar photo
Hi, I’m Daniel Gil

Bibliotecari-documentalista. Pare de dues xiquetes meravelloses i que m'estimo amb bogeria. Fent feina de bibliotecari a la #BiblioEpiscopal. Vivint entre #Tortosa i #Barcelona. Els trens de la #R16 són el meu tercer espai. Curriculum | Llibres publicats | Tots els noms del tren

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *