Ja no sé quantes vegades he sentit el debat sobre la denominació de la nostra professió. Em vaig diplomar un ja llunyà 2002, i ha plogut molt. He viscut molt professionalment parlant… i dissortadament, mai m’ha abandonat el debat constant sobre com hem ens d’anomenar, què som, què fem, etc… Aquests dies, una altra vegada. I jo que només vull treballar, de debó!
Personalment, sé qui sóc, sé què sóc i sé què ser fer. I des de fa temps que he decidit dir, sempre, que abans que res, sóc bibliotecari; un bibliotecari que sap fer moltes altres coses. Però sóc bibliotecari. Ho tinc clar. I no tinc vergonya de dir-ho ben clar. És sempre així per al nostre col·lectiu? Tinc la sensació que molts col·legues de professió senten vergonya pel que són, i intenten amagar-se’n no sé ben bé per quin obscur motiu. Amb aquesta actitud victimista no m’estranya que haguem perdut tot el que hem perdut durant anys. Aquesta recerca constant de trobar nous noms evidencia ben clarament una extremada fragilitat que s’ha intentat omplir amb fum. I és que per tal de vendre’ns i d’obtenir un veritable reconeixement social que mai arribava, ens hem anat inventant denominacions parcials, molts cops buides, d’allò que fèiem o volíem fer. És molt cansat i esgotador intentar buscar permanentment el copet a l’esquena, no?
I és que mentre hem intentat vendre fum en capsetes de colors i de ràpid consum, ens hem deixat pel camí moltes víctimes. Una d’elles, els bibliotecaris. De fet, sóc de l’opinió que ja gaudíem del prestigi i influència social i del reconeixement comunitari que avui tan busquem, i que en bona mesura hem estat nosaltres mateixos els qui ens ho hem deixat perdre tot solets. El pitjor enemic del bibliotecari ha estat i és el propi bibliotecari. Hem estat del tot incapaços d’incloure els nous rols i les noves competències que han anat apareixent dins de l’aixopluc de la paraula bibliotecari, una paraula amb respecte i consideració.
És, sens dubte, un debat estèril i que ens enterra a tots plegats. He treballat amb diferents col·lectius professionals; i tinc contactes professionals de diferents àmbits. Tots, absolutament tots, tenen ben clar què són i què fan. Amb una paraula. Sense perversions del llenguatge.
Fem-ho senzill.
