Tot es torna líquid, inestable, mòbil… difús. I els bibliotecaris també ens transformem, esdevenim líquids. Les fronteres són difuses i fràgils, i la biblioteca-continent ja no s’identifica necessàriament amb la biblioteca-contingut. La biblioteca ha superat les seves fronteres, els seus límits, per a esdevenir potser una biblioteca total, àmplia, difusa, omnipresent, social i ciutadana. De la biblioteca cosa, ben delimitada i tranquil·la, hem passat a la biblioteca de les coses, líquida i incerta. Una biblioteca de les coses present, activa i participativa en multitud, milers d’aparells, en milers de dispositius. La biblioteca s’ha escampat per tot arreu, ha colonitzat llocs insospitats. Des del símbol que és i representa el seu edifici, la biblioteca ha vessat tot el seu poder més enllà de les seves parets; i ho ha fet per evolució i avantguarda. Uns edificis que han deixat de ser el lloc central de la pràctica bibliotecària, i han adoptat funcions, usos i característiques sovint molt allunyats del propi d’una biblioteca, però que l’han enriquit, l’han millorat i l’han potenciat. La biblioteca com a edifici ha perdut identitat bibliotecària, però ha guanyat en identitat cultural i ciutadana.
És el temps d’una biblioteca escampada, i no només en edificis repartits pel territori. És el moment de què la biblioteca estigui present, i amb un lideratge actiu, en totes les coses que tindran accés a la xarxa. Allà també hi haurem de ser. I se’ns presenta una nova fita: perquè no val ser-hi per què si. Hem d’aconseguir ser-hi de la mateixa forma que ho hem fet en els nostres carrers i places. Amb una representativitat i utilitat socials que són inqüestionables i ja ningú nega. La biblioteca de les coses és el nostre proper repte.
