Un territori està format i conformat per múltiples dinàmiques, per infinitat de forces que actuen i interactuen entre elles i que impulsen aquest territori concret cap endavant, i fan que millori: tant el territori en si mateix, com, sobretot, la vida de les persones que l’habiten. Aquestes forces poden ser, i de fet són, de diferentes naturaleses: econòmiques, polítiques, d’infraestructures, socials, sanitàries… i, per descomptat, també són forces culturals. Tot i anomenar-la en últim lloc, en cap cas entenc la cultura com quelcom de residual o anecdòtic; sinó que, ans al contrari, caldria posar la cultura com a element central i nuclear del desenvolupament ple i global de qualsevol territori i de totes les persones que l’habiten i el viuen. Evidentment, també a l’Ebre.
La nostra cultural local és riquíssima, i a més està molt arrelada en el nostre subsconscient col·lectiu; i com a tal, té un potencial innovador i (re)generador brutal. Però cal incentivar i vehicular aquest potencial, encendre la guspira necessària, i fer que la cultura sigui un autèntic poder social a l’Ebre; perquè sense cultura tampoc ens en sortirem. Per desgràcia, però, veig en general poques de ganes d’emprendre aquest camí, que ens serveixi per a superar un cert folklorisme bonhomiós i benintencionat, però que en el fons fa que ens quedem quiets. A més, dissortadament, la ubicació geogràfica i, sobretot, mental de les Terres de l’Ebre fa que disposem de quantitativament pocs equipaments culturals que puguin incentivar un desenvolupament cultural que crec imprescindible. Els equipament existents, en termes generals, tenen una voluntat finalista i expositiva, i en molts pocs casos, adopten una filosofia de treball que entri de ple en el terreny creatiu. No obstant, crec, hi ha elements per a l’esperança. Anem a veure’ls.
El primer element és el centre Lo Pati (https://www.lopati.cat/ca/), a Amposta, en funcionament des del 2010, i que forma part de la Xarxa de Centres d’Arts Visuals de Catalunya. Aquest centre d’art de les Terres de l’Ebre està especialitzat en arts visuals, i ja en la seva presentació deixa ben clara la seva visió i la seva missió, i és que Lo Pati “vol ser el nucli catalitzador de les iniciatives i els projectes en matèria d’arts visuals portats a terme a les comarques del Montsià, Baix Ebre, Ribera d’Ebre i la Terra Alta”. És a dir, es tracta d’un centre creatiu, generador de nou art i de nova cultura, i és que “la tasca del centre contempla programes de difusió, formació, producció, col·lecció i arxiu”. I encara més, Lo Pati també contempla un programa de residències d’artistes, per tal que puguin crear el seu art en les condicions més òptimes i amb els recursos necessaris.
El segon element és l’Obrador–Espai de Creació (https://www.espailobrador.com/ca/), centrat en les arts escèniques, i més concretament en la dansa. Està impulsat pel ballarí Roberto Olivan, “amb l’objectiu principal de desestacionalitzar l’activitat artística al territori, l’Obrador es converteix en centre de creació artística anual, ja que no només dona suport a les activitats del Festival Deltebre Dansa, sinó que també acull l’activitat continuada de la companyia d’Arts Escèniques, R.O.P.A.”. I com en el cas de Lo Pati, també acull un programa de residències artístiques.
Tant Lo Pati com l’Obrador són, doncs, dos espais a l’avantguarda de generació de cultura, de nova cultura, d’innovació i experimentació cultural, amb un segell ebrenc, i que sens dubte internacionalitzen les nostres terres. I penso que són ja la llavor d’un districte cultural a les Terres de l’Ebre. Però encara cal recórrer molt de camí per arribar l’excel·lència. És evident que només amb aquests dos espais la cultura ebrenca del segle XXI queda coixa, ja que no deixen de ser espais sectorials. Per només citar tres àmbits més: i la música? I la literatura? I la pintura? I doncs, què falta per a impulsar un districte cultural ebrenc? Doncs li falta xarxa, distribució territorial, impacte i visibilitat en forma de l’equipament cultural amb més prestigi, que no són altres que les biblioteques.
I és que les biblioteques són el tercer element per a l’esperança. Són el principal equipament cultural de proximitat, estès per les quatre comarques ebrenques, i a més són també els principals exponents de la cultura maker, la cultura de fer, d’experimentar, d’investigar. I aquesta cultura i aquesta manera d’entendre la creació tenen en les biblioteques el seu millor aliat: i és que són un entorn lliure, obert, sense ideologies ni pressions, estan plenes de coneixement i les lideren uns professionals competents i que són garants de la qualitat. Per exemple, les biblioteques han de poder-se convertir en centres de creació i residència literàries, on els nous autors puguin desenvolupar lliurement les seves creacions. I amb l’equipament necessari, també es poden convertir en centres creatius musicals, dotats dels espais d’assaig necessaris.
Cal, doncs, desenvolupar una densa xarxa d’actors creatius i desenvolupadors de nova cultura ebrenca, i que amb la capil·laritat suficient, sigui capaç d’arribar a cada racó de les Terres de l’Ebre i del potencial creatiu i cultural dels seus habitants. I tenim a l’abast de mà poder-ho fer. Cal, evidentment, que dotem dels recursos necessaris les biblioteques, que són la clau per al desenvolupament i l’impuls definitiu d’aquest districte cultural. Recullo, per acabar, les paraules d’Albert Mercadé sobre el districte cultural a l’Hospitalet de Llobregat, publicat al digital de cultura Hansel i Gretel el 25 de juny de 2018 (https://hanseligretel.cat/albert-mercade-esponjar-la-cultura-principis-i-horitzons-del-districte-cultural-de-lhospitalet-part-1/): “La idea d’un districte cultural és una convicció de progrés. Neix del convenciment que els valors inherents a la cultura—el coneixement, l’esperit crític, la creativitat, el compromís, la presa de consciència del passat, present i futur— milloren la vida de les persones. Respon a la creença que l’era globalitzada—algorítmica, uniformitzadora, lucrativa—necessita d’un complement humanístic per assolir la seva plenitud. És indiciària, també, d’una mirada europea, que albira un horitzó professional cada cop més mental i creatiu; que l’economia i les oportuni-tats arriben quan les persones es formen, pensen o conceben, no només quan consumeixen. I, sorgeix, també, de la creença en una gran Barcelona, tan necessitada, en la seva candidatura a metròpoli global, d’un pol cultural metropolità.”
La cultura és també progrés. És més, sense cultura no hi ha progrés, en cap cas. I sense una cultura que sigui capaç de generar progrés, l’Ebre tampoc progressarà. I parasafrejo les paraules de Mercadé: la necessitat d’un districte cultural a l’Ebre, liderat per les biblioteques “sorgeix, també, de la creença en unes grans Terres de l’Ebre, tan necessitades, en la seva voluntat d’esdevenir també un territori global, d’un pol cultural territorial”.
Article publicat originalment a La Marfanta el 24 de novembre de 2019
Compra el meu últim llibre de ficció “Tots els noms del tren”
