Aquest és el lema de la Plataforma Ens costa la vida i el lema triat per la manifestació d’avui 1 de maig.
Fa moltíssims mesos que em sento exactament així! I veig el meu entorn també debastat sense poder-se cuidar ni la salut física ni la mental, perquè les mútues i l’ICAM pressionen/obliguen a tenir l’alta mèdica quan encara no estem prou bé.
Realment, no crec que serveixin de res les manifestacions d’avui, ni les vagues generals, estic en un punt que ja he perdut l’esperança pel futur totalment, però no vull sentir que em queixo des del sofà de casa sense fer res, així que aniré a la manifestació només perquè ningú pugui dir jo mateixa no em pugui dir que molt queixar-me però no em moc ni faig res per canviar les coses.
De fet, m’agradaria canviar la frase: No vull sentir que em queixo des del sofà de casa sense fer res. / No vull sentir que em queixo des del sofà de casa entre atacs d’ansietat.
