Una altra rondalla en què capim trets en línia amb el matriarcalisme, i que figura en el llibre “Rondalles populars valencianes”, a cura de Rafael Beltran, és “Les set cabretes”, en què hi ha una defensa de la maternitat de bon principi. Així, “Això diuen que seria una mare cabreta. Habitava, amb els seus set fillets, en un corralet” (p. 124) i, com que sabia que el llop, roder, havia aplegat fins a les masades del llogaret, un dia, abans d’anar-se’n, els va dir que obrissen els qui coneguessen per la veu.
“La cabra, en retornar cada nit a casa, anunciava la seua presència als fills, cantant-los perquè li obriren la porta” (p. 124).
El llop, en aprendre la cançó, s’atansa als xotets, però ells ho capten per la veu. En acabant, la mare els addueix: “Mireu, que és molt guilopo. (…) El llop té la pell molt negra…” (p. 125). En relació amb aquests mots, també serveixen perquè els oïdors sàpien alguns detalls de la pell d’aquest mamífer.
L’endemà, el llop, primerament, “mamprengué els ponedors de les gallines” (p. 125) i, a continuació, mena cap a ca la cabreta. Passa que u dels set cabrits reconeix la veu, evoca el missatge de la mare, ho comenta als germans i el foraster se’n torna amb la cua entre cames. Així, altra vegada, ix guanyant la dona.
En un passatge posterior, com en relats semblants, el més petit, deixondit, se salva i ho explica a la marona. I ella “cercà el llop i, en trobar-lo dormint com un tronc, davall d’una figuera (…), va partir una canya i, amb ella, li féu un tall a la panxa. Pel forat, hi va traure els fills” (p. 127). Un altre exemple en pro de lo maternal i del lligam entre la mare i els fills.
Al capdavall, com que la dona fica còdols al llop, se’n desferen i les cabretes pogueren viure.
En la contarella posterior, “La raboseta, el compare llop i les cireres”, hi ha uns quants detalls escatològics i, ben mirat, els papers juguen en pro de lo feminal. Un dia, una guilla i un llop es trobem pel bosc i, en tractar sobre què pretenien fer, la guineu li amolla que l’endemà aniria a per cireres. Llavors, ell li demana:
“-Puc anar-hi amb tu? (…).
-És clar que sí.
-A quina hora?
-A les vuit” (p. 127).
Més avant, el narrador indica que ella sempre li guanyava la mà, perquè es llevava més enjorn. A més, quan el llop li deia que li tiràs una cirereta, la dona li responia:
“-Vols una cirereta? Tanca els ulls i obri la boca.
I, sense pensar-s’ho molt, la raboseta va i li caga damunt” (p. 127).
Per consegüent, com diu un refrany, “La gallina de dalt caga la de baix” (p. 127). En aquesta història, dues vegades.
Al capdavall, ell es proposa matinejar una hora més prompte que a la que ella li diu. Nogensmenys, la guineu ja hi era i, igualment, “s’havia menjat les cireretes. El llop no va tindre més remei que aguantar-se” (p. 128).
Una altra contalla interessant és “Es borreguet de Casivanyes i es gatet de Picassàries”, en l’esmentada antologia. Així, un anyell i un gatet es veuen, fan un pacte i, com que, entremig, es fan amb un cap de llop, el fiquen en un sac. Després, en veure una espluga, menen cap a la cova, on hi havia llops que hi sojornaven (p. 131).
Finalment, ja amb els llops, els ensenyen el cap del llop i tots ells fan camí. En canvi, el gat i l’anyell visqueren tota sa vida en aquella cova i, per tant, empiulen amb la mare (p. 132).
