Bon dia,
Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿eren compassives? Gràcies.
Podeu trobar més informació en la web “Malandia” (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.
El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.
Avant les atxes.
Una forta abraçada,
Lluís Barberà i Guillem
****
Quant a missatges, el 17 d’abril del 2026 comentaren “Sí. L’àvia, sobretot, estava pendent de les necessitats de qui ho passava malament. Un dia va pujar a casa un pidolaire i li va donar un plat de menjar, li va preparar una mica amb una bossa i li va fer dutxar i li posà roba neta de l’avi, qui ja era al cel” (Antonia Verdejo), “Sí. Les dues àvies eren compassives i obertes a tothom, però, si calia, també sabien posar a qui fos, al seu lloc” (Rosó Garcia Clotet), “La meva mare, molt. Les àvies, pràcticament, no les vaig conèixer” (Eusebia Rayó Ferrer), “No” (Lurdes Gaspar), “Sííí” (Àngels Sanas Corcoy), “En general, sí” (Xec Riudavets Cavaller), “I tant! La meva mare sempre va ajudar a qui ho havia de menester!!!!” (Roser Canals Costa), “Sí. Molt compassives perquè havien partit i perquè patien” (Lucila Grau), “Noooo. Eren molt fortes. La iaia materna, dura, però amb un gran cor. Un exemple: deia ‘Quina por tinc?’ (l’hora de parir). ‘Vinga, dona: les gitanes, bé ho fan. I tu, no?’” (Montserrat Cortadella), “A mon avi, abans de 1900, li van dir que una dona de la vila que era ma mare, fadrina (que, en aquell temps, estava molt mal vist), que era prenyada, anava amb un foraster i la va enganyar dient-li que, si era prenys, es casarien. Ho va fer i el nuvi va desaparéixer. Aquesta dona es va fer malalta de tuberculosi i mon avi hi va anar a veure-la perquè li contaren que era pobreta. I l’avi li va donar 5000 ptes: aquella dona va restar molt agraïda” (M Carmen Bañuls), “Sí. Eren compassives” (Emili Rodríguez Bernabeu), “Encara que tenien molt caràcter, sí que ho eren” (M Pilar Fillat Bafalluy), “Sí. Molt. Una marassa! També en diem ‘una lloca’” (Joan Prió Piñol), a qui responguí “Crec que és la primera vegada que llig ‘marassa’. I més, en seny positiu cap a la figura de la mare, Joan”; “Sí. Sobretot, amb les criatures” (Angelina Santacana Casals), “I tant! Tot els feia pena. ‘Ai, eixa pobra! El marit, tot lo que guanya, s’ho beu i, damunt, quan va a casa, cobra. I un fill darrere un altre. Pobra!!!’” (Reme Canet), “Sí. Les iaies i la meva mare i la padrina, molt compassives i patidores.
Al soterrar de la meva mare, hi havia moltíssima gent (també xiquets i xiquetes que venien a casa amb els meus fills i fa molts anys) i recorden: els berenars i alguna genollera que els curava” (Àngels Benaiges Martí).
En correus electrònics, el 17 d’abril del 2026 escrigueren “Gens compassives. Dures com una pedra.
Quan, a la meva padrina del Priorat, li deia ‘Iaia, que tinc por’, ella em deia ‘Por? Por quan estiguis aquí i el teu cap estigui allà’ (i senyalava a dos metres d’on era)” (Montserrat Espallargas).
Finalment, ma mare, el 17 d’abril del 2026, per telèfon, em digué que l’àvia d’Antonia Verdejo “Sí, sí que era generosa: dutxar i tot”; que el mot “marassa” “Així s’usava. També ‘lloca’, també. Pràcticament, [ les lloques] cuiden els ouets fins que naixen els pollets. I les formiguetes, també, perquè no saps mai com eixirà un part”.
Agraesc la generositat de les persones esmentades.
Una forta abraçada.
