Allargo la mà i, a l’altra banda del llit, noto per sota del teixit una capa gèlida, de rosada a l’alba, que em recorda la Terra.
Una finestra ovalada al sostre m’abraça i emmarca un trosset minúscul d’univers. El pampallugueig de l’exterior il·lumina les parets a causa de les explosions de supernoves.
Fins que tot torna en repòs i el vidre queda cobert d’un polsim generós de purpurina. La bellesa del cel estrellat s’escola per tots els porus oberts de l’habitacle, fins a penetrar la buidor i fer-ne un record.
El pensament se m’esvaeix tal com ha vingut i, s’enlaira encara més lluny cap a l’espai, com una estrella fugaç.
És llavors quan sento, de debò, una manada de cavalls salvatges que galopen amb concordança a ritme dels batecs del meu cor. Perquè en formo part, d’aquest univers tan fràgil com alhora inquietant.
Per molts calaixos corcats de mals records, secrets, tabús i dols; des d’una caixa de cerilles d’un viatge de noces mal acabat, passant per una mostra d’un perfum exòtic groguenc i caduc, fins a arribar a un dibuix infantil d’un avet de Nadal, guixat de color fosc fins a l’avorriment. Absolutament tot, és ornamentat per una garlanda de llunes i estrelles de paper setinat brillant. Cosit per un fil d’or inamovible i persistent, es desplega de punta a punta, per tota la balconada de la Via Làctia, entre gasos i vents solars.
El vidre ressona i es reflecteix l’eco sorollós de la Terra, com un globus aerostàtic amb un sol cremador encès. S’alça ben inflat amb vista d’àguila per fer-se l’heroi.
Planeja per cels evocadors damunt de boscos i prats. Ressegueix cadenes de turons per vorejar la rocalla de platges i cales, d’esculls amb bancs de corall submergits en aigües cristal·lines.
Tocat i eclipsat, per un raig de sol que apunta a la quietud i descendeix pausadament, fins a restar immòbil al mig d’un camp segat amb bales de palla disperses a l’atzar.
El so de l’eco rebota contra el vidre segellat, es manté uns instants i s’emporta el penúltim alè de la Natura fins a desaparèixer.
Com a únic equipatge d’aquestes quatre parets mestres d’acer, orbito per l’espai exterior. Finit.
Suro dins d’una partitura, un pentagrama universal, majestuós. Envoltada per tot un conjunt sincronitzat de peces artesanals, entremig de planetes, anells, asteroides i estels. Cadascuna, esculpides tant en buit com en relleu, duen gravada una sola paraula escrita d’autoria originària, marcades per un sol segell d’ofici celestial: temps.
*aquest relat el vaig presentar en un concurs, ha sigut creat i escrit per mi, sense la intervenció IA.
