Bon dia,
Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos parlaven de fadrines que ajudaven a velletes? Gràcies.
Podeu trobar més informació en la web “Malandia” (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.
El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.
Avant les atxes.
Una forta abraçada,
Lluís Barberà i Guillem
****
Quant a missatges, el 13 de març del 2026 comentaren “No ho sé” (Lurdes Gaspar), “Sí: va cuidar l’avi, la tia, l’oncle” (Àngels Sanas Corcoy), “No ho sé” (Lurdes Closa), “A Torelló (Osona), es feia la Festa de la Vellesa, hi anaven noies amb la parella i cada una tenia un avi (o una àvia) i els passejaven per la vila, sobretot, per la Plaça Nova, el centre de la vila. Ben mudats, tots. Encara tinc una foto en blanc i negre que es veu ben bé” (Nuri Coromina Ferrer), “Les fadrines ajudaven a la família, en la casa. Llavors, tant feien de cangurs (que diríem ara), com cuidaven dels avis.
És clar: quan no treballaven elles (o ells), cuidaven de la família, sobretot, a les cases de pagès, que era on hi havia més tradició. Quan se n’anaven a la ciutat, la cosa era una mica més complicada. Però, en la casa de pagès, generalment, sempre hi havia el fadrí (els qui no s’havien casat mai) i la tieta qui cuidava de tothom” (María Dolors Sala Torras), “De fet, abans, les dones s’ajudaven més que avui dia. Era una altra convivència” (Rosó Garcia Clotet), “A vegades, sí que ho comentaven!! Noies bones que, sense cobrar diners, ajudaven persones grans, sols amb l’afecte que sentien per elles. És molt bonic, abans i ara!!!” (Roser Canals Costa), “Fadrines i casades. Abans, no hi havia residències. Almenys, a la Vall d’Uixó” (Octavi Font Ten), “No ho tenc present” (Xec Riudavets Cavaller), “Sííí. A velletes que no tenien fills. I solien deixar-los les cases” (Reme Canet), “Mira, Lluís… A casa, segons la meva àvia, a una persona gran, ben cuidada per tots, així ho féu ella.
Amb els avis i amb els pares i, fins i tot, veïns que tenien el fill en la guerra, estones amb elles i el menjar fet per ella i manava que se’ls portés aleshores. I, a l’hora de dormir, els feia la lectura del diari: una estoneta” (Lydia Quera), “No” (Anna Babra), “No calia: ja ho vèiem fer a les de casa, tot i que la besàvia deia ‘Si pots, no deixis de fer el bé’” (Montserrat Cortadella), “Les àvies sempre ajudaven” (M Pilar Fillat Bafalluy).
Finalment, ma mare, el 13 de març del 2026, per telèfon, en relació amb els mots de Maria Dolors Sala Torras, em digué “Abans, hi havia dues o tres generacions. En ma casa, sense anar tan lluny: els meus avis, els meus pares i els fills del meu germà [major]”.
Agraesc la generositat de les persones esmentades.
Una forta abraçada.
