Dissabte vaig viatjar per carretera des de Madrid a Barcelona en moto. És un viatge que ja havia fet fa molts anys, en els dos sentits, però sense els coneixements, la saviesa?, que tinc ara.
La geografia afecta, dona forma, a les vides de les persones en tots els àmbits i observar el paisatge ens permet entendre com.
Aquí uns pocs apunts que em venien al cap en observar el paisatge mentre conduïa.
De Madrid no diré gairebé res, ja ho han dit altres molt millor que jo, sols recordar el caràcter d’oasi, especisme i anomalia geogràfica que representa una massa demogràfica en mig del no-res.
Entre Guadalajara i Calatayud hi ha un desert demogràfic, però una terra preciosa, tan diferent de la Mediterrània que, en comparació, és tremendament feréstega. Ara entenc millor allò del tarannà auster de Castella: és la terra que és austera. El sud de Sória, Medinaceli, és espectacular. Amb facilitat he vist cérvols, conills, àguiles, voltors i un munt d’altres rapinyaires.
Passat un alt que ara no recordo, apareixen els pins i un paisatge clarament mediterrani, poc després “caus” a la vall de l’Ebre.
Un altre desert entre la vall de l’Ebre i la vall del Cinca. La frontera natural de Catalunya és la vall el riu Cinca, com ho és per la llengua. Per alguna raó històrica els comtes i barons de la vall van caure sota el vassallatge del rei d’Aragó, però geogràficament no té cap sentit, l’expansió del català per la vall ho demostra.
Un cop entres a l’Alt Penedès, es fa pales al paisatge la influència del mar i, en tot, l’augment sobtat de densitat demogràfica. De cop, la fauna i els seus senyals desapareixen.
