REPTE 1 d’Escriptura natural – 8/9/25
La Laura Gonzalvo i el Roger Coch han preparat un repte d’inici de curs amb el seu projecte Escriptura natural. Cada matí envien una proposta per escriure durant el dia i encoratgen a publicar-la. Una idea molt divertida… i difícil, perquè proposen fer els exercicis literaris durant els dies laborables! Jo ho he intentat, però fins avui no havia aconseguit tenir blog al Fedivers, així que publico ara el relat que vaig fer dilluns i que havia de partir de la proposta d’Escriptura natural:
Obre el sobre – què hi ha escrit?
Quan llegeix aquell nom li puja una glopada de records decrèpits. Visitar aquell home li havia resultat sempre una obligació repugnant, una tradició setmanal instaurada per sa mare quan era ben petit. “Ara fas cara de pomes agres per haver d’anar a visitar el tiet, però algun dia, quan siguis gran m’ho agrairàs.” El tiet era un home detestable, avorrit i, sobretot, desagraït. No tenia grans amics ni muller, ni mai havia festejat. Però era ric. Molt ric. I no tenia descendència, és clar, amb aquell caràcter agre i aquell posat d’agent immobiliari fracassat. El més semblant a una família que havia tingut el tiet eren la seva germana – tres anys més gran que ell – i el seu nebodet.
Les visites es succeïen sempre de la mateixa manera: sa mare l’arrossegava de molt dematí els diumenges carretejant una olla amb menjar o un tupper gegant amb el dinar. Sa mare es passava el matí netejant, posant rentadores i planxant i ell i son tiet arrepapats a les butaques del menjador en silenci. Quan acabava, dinaven tots tres junts i ell marxava amb sa mare a casa fins el diumenge següent. No recordava haver vist mai somriure el seu tiet, ni dir-li res agradable a la seva germana, sa mare. Quan era adolescent, havia intentat d’entaular conversa amb el tiet de manera infructuosa i li semblava molt injust que per culpa de les visites al tiet s’hagués de perdre tota mena d’esdeveniments esportius i d’oci que l’interessaven a ell i a tots els seus companys de classe. Però la casa del tiet sempre estava bruta i cada diumenge calia fer acte de presència “pel futur”, com deia la mare.
Durant els 5 anys que va estudiar comptabilitat a la universitat de Lleida es va salvar d’aquella rutina esgarrifosa, però per les vacances d’estiu, Nadal i Pasqua sa mare sempre se les empescava per fer-li fer una visita al tiet. Visites interminables on l’única que parlava era sa mare, que feia ella sola tots els papers de l’auca.
Quan va començar a treballar a la gestoria i es va independitzar, el tiet va fer una mena de gruny que sa mare va interpretar com una gran mostra d’interès per part del tiet i es va passar setmanes fregant-se les mans, pensant en el futur del seu fill. Però l’esperança li va durar poc, perquè la dona va morir d’un dia per l’altre i el fill es va convertir en orfe amb vint-i-llargs.
Quan va saber de la mort de sa mare, va pensar en el tiet instantàniament i, per primera vegada, a més de fastigueig, també va sentir llàstima per ell. “Qui se’n cuidarà d’ell, ara que ma mare faltarà?” I el dia mateix de l’enterro, va ser el mateix tiet qui va resoldre la incògnita quan se li va apropar abans de marxar i li va preguntar si sabia d’algú que pogués netejar-li el pis “així, baratet”. Així és com feia diners, el pinxo, pagant baratet, va pensar el nebot. Però de seguida va proporcionar-li el número de la Nina, una d’aquelles senyores de quaranta-pocs que porten els cabells tintats de rosa, té les dents grogues i porta samarretes negres de grups de punk passats de moda. I amb tot això, va tenir la gran pensada: havia de fer-se necessari a la vida del tiet, però evitant al màxim qualsevol trobada. Així que es va fer càrrec de totes les gestions de la hisenda del tiet a la consultoria de comptabilitat on treballava.
El nebot va passar els millors anys de la seva vida sense haver de veure aquell home que detestava. Calculava que si sa mare havia mort als 72, el seu tiet no podia durar gaire més enllà i esperava secretament la recompensa de tota una vida de dedicació familiar.
Abans, però, el tiet va perdre facultats i mobilitat i es va comprar un d’aquells llits articulats i un caminador. El nebot no es va haver de preocupar per gaire més, perquè la Nina sempre era en aquella casa fosca i rància. A parer del nebot, la Nina era imbècil i per dos duros li feia de criada a temps complet: netejava, cuinava i ara també feina de cuidadora i d’infermera. Però els veïns del tiet deien que la Nina era alguna cosa més. Els carrers sempre van plens de xafarderies injurioses i el nebot no feia cas ni del bàndol pronina – que afirmava que li havia tornat l’alegria al tiet, si és que mai n’havia tingut – ni del bàndol antinina, que escampava que ella es ficava al llit articulat del tiet moltes nits.
Però no va tenir temps d’adonar-se de res, perquè just quan començava a sospitar, el tiet es va morir i en un tres i no res es va trobar obrint davant del notari, bon amic seu, el sobre del testament del tiet:
– I doncs, què hi ha escrit a dins del sobre?
– Nina.
