08 Capítol: Amor fraternal
—M’ho han notificat —diu en Neró mirant-me de reüll.
—És fantàstic! A mi no, però penso anar-hi. És el meu somni —li dic, sense apartar els ulls del telescopi.
—No hi penso anar. Em quedo aquí, a la Terra… i tu també.
Quin món més injust. Ell pot anar-hi gratuïtament i jo, si vull, m’haig d’endeutar de per vida.
No és just.
—Em sents el que et dic? Treu-t’ho del cap! —em diu el meu germà Neró amb un to seriós.
Dues setmanes després:
Quan arribo al punt de control, una pantalla s’encén.
—Llegeix i signa el contracte—
El text del contracte és llarg, feixuc i amb una lletra molt petita. Plena de condicions i clàusules.
—Acceptes la cessió en arribar al planeta Neovita?
Dubto i torno enrere. Repasso: Treball obligatori…, en cas de defunció, l’import pendent serà transferit als descendents…, també de fills a néts…
Toco a la pantalla el cercle verd.
Accepto.
Em diu quina talla faig de roba. S’obre un calaix batent a la part inferior de la màquina. Agafo la roba i una tassa embolicada amb un llaç. El logotip de l’empresa Defensa Espai Sistema Inc. s’il·lumina. És una broma?
Poso la màniga de la jaqueta damunt del lector durant 20”, i el meu número 4819 apareix en relleu a la màniga del teixit.
—Ja no sóc jo. Ja no tinc nom. Només sóc el deute 4819—em dic.
Faig una llarga cua dins d’un túnel amb un sostre de ferro i vidre, molt alt. Els drons que sobrevolen damunt nostre ens donen les últimes instruccions. Tots vestim igual: un conjunt de teixit elàstic de color blau. Ningú parla ni fa cap gest. La cua és perfecta. Avancem en fila, seguint l’ordre del número assignat amb la tassa a la mà.
Quan arribo a la plataforma en forma circular i a l’aire lliure, observo el mar, s’estén davant dels meus peus; centenars de carcasses suren a la superfície.
La nau es col·loca davant meu.
Estic a punt de pujar-hi quan un dels drons de la filera surt disparat cap amunt i comença a girar sobre si mateix. De sobte, cau en picat i s’estavella damunt la nau que m’ha de portar. Amb un soroll estrident, es mou d’un costat a l’altre, com si hagués embogit.
Em giro: la resta de drons continuen immòbils, alineats, com si res no hagués passat.
Pujo a la nau.
M’assec davant d’un gran finestral i deixo la tassa de cafè damunt la taula. Lentament, comencem a surar cap amunt. Des del vidre, veig com les ones colpegen els laterals. I entre l’escuma d’una ona gegant, apareix el mateix dron com un surfista i s’estavella contra el vidre. Es queda quiet, enganxat, i puc llegir-hi la identificació: CloudEX23.
En un tancar i obrir d’ulls, ja he deixat enrere el mar, el dron… i la Terra. Tot el que observo es torna fosc, i dins meu, sento una barreja de buit i alliberament.
