06 Capítol: El pla xifrat
En Neró m’assenyala la pantalla d’un ordinador i em veig… a mi mateix. Un vídeo en bucle: allà amagat darrere d’un arbust, trec el cap per veure qui s’enduu el dron sense el conill.
—No et vaig reconèixer perquè no sabia qui eres fins avui— li dic.
—Jo sí que sabia qui eres. Tot ha sigut una emboscada—Tots ells—i m’assenyala els seus companys.
Els miro a la cara un per un i m’adono que alguns estaven allà, al punt de trobada, a l’altra banda del rierol just al Camp de les Tres Delícies.
En Neró agafa un dron del damunt d’una taula. Em comenta que els manipula perquè arribin just al costat de casa meva.
—Entre casa teva i on som hi ha una àrea que anomenem Zona 0. Marquen la ruta, però en aquest punt sabem que no es pot geolocalitzar ni interceptar cap dron des de l’empresa—.
—És on tinc enterrat el gat—penso—. Literalment. No és cap metàfora. No sóc tan profund. Era gandul i vell. Vaja, com jo.
—Te’l presento: cloudEX-23, el meu dron de proves, el més experimental fins ara— em diu Neró mentre fa èmfasi en EX.
Em queda clar que EX ve d’experimental. El número al darrere, no tant… per les proves? —penso per mi mateix.
—Tot el que el dron grava i desa en temps real ho transmet al núvol xifrat, que està connectat directament al servidor central de l’empresa. En fer les proves hi vaig deixar una vulnerabilitat: un petit accés amagat en el programari bàsic—m’ho diu sense immutar-se.
—Nois…, això se m’escapa, us torno a fer la pregunta d’abans? Cal?—els dic a tots en general.
Un del grup em porta una cadira i em diu:
—Necessitem algú a dins de l’empresa—
—Haig de ser jo?— m’assec i m’apunto amb el dit índex al pit amb cara d’incrèdul.
—Em vaig fer acomiadar expressament. El projecte avança més de pressa del que m’esperava, i hi he treballat amb total dedicació. Fa poc vaig interceptar un missatge— em diu Neró, fins ara el cervell del grup.
—Un missatge? Quin?
—Un missatge encriptat de la flota. Les persones que van enviar per la “Simulació de la Pau Mundial” els falta poc per arribar a la nova Terra. A Neovita. Un planeta que…
—Com?—l’interrompo, és igual, no vull saber què diu el missatge. Encara que me’n mori de ganes.
—D’acord, la meva resposta és no a tot. Me’n torno cap a casa. Us deixo amb les vostres conspiracions—m’aixeco per dirigir-me cap a la porta de sortida.
—Fa anys que som controlats. Això només és el principi—em diu Neró amb un to molt seriós.
Em torno a asseure.
—El principi… de què? D’una guerra?, una mentida?…
Ara sí, bec del got d’aigua fent glops seguits, sense respirar, com quan vaig pagar una sanció grossa per cada escopinyada a un dron. Em va fer molt la guitza aquell dia.
M’adono del got de vidre: és igual que el de casa de l’àvia. De moment, em quedo a escoltar-los.
—Tenim una persona a dalt.
— A la flota? Qui hi ha?—i mentre pregunto, penso: l’aigua ja m’ha baixat coll avall, no porta verí i no veig borrós. Anem bé, massa FilminCAT.
Tots miren al sostre quan pronuncien la paraula “flota”. I jo ara també, he agafat el tic del grup.
El que m’ha portat la cadira, m’estreny la mà amb força i em diu:
—Enric.
—Adam.
Ara comença a parlar l’Enric.
—T’ho diré amb quatre paraules: ens volem carregar el sistema.
Faig cara de circumstàncies i obro la mà ben plana i tremolosa:
—Són cinc —corregeixo a l’Enric —, i tranquil, de moment només ets un terrorista del llenguatge—li dic mig de debò, mig de broma pels nervis que porto a sobre.
—Sí, això, cinc—em diu amb veu baixa l’Enric.
—Si feu caure el sistema, tots hi som a dins. Qui queda?— PREGUNTO. No sé perquè ho he dit en veu alta.
Es fa el silenci absolut.
El que m’ha insultat abans dient-me “conill” és l’únic que m’assenteix amb el cap.
