D’un ventall amb plomatge
m´arriba un bri d’aire,
ulls humits que s’ofeguen
no puc deixar-la escapar
dins del meu pensament.
-Mimi…, et sospiro-.
Llepo el gelat de coco i mango
mentre em regalima entremig dels dits,
on contemplo l’escena,
del cadàver d’un colom i un gavià
satisfet.
Vestit de vellut
(un descosit de fam)
gèlida de mans
(de cos emmalaltit)
dona costurera.
Ell,
canta l’ària més subtil de l’Univers.
Ella,
se sent humiliada pel seu futur espòs,
presonera d’esputs i lloances
enverinades.
Un món de despit
clau de sol d’òpera que penja
d’un mal fil –penombra–.
Melodia que empeny al comiat etern
dins l’alcova sense niu.
Un crit, un plor, quatre bohemis
i cau el teló.