La nit de cap d’any escopia persones i més persones cap a les entranyes del metro; segurament gent una mica vulgar i mediocre amb ganes de ser un més; amb ganes de passar desapercebuts i amb ganes de difuminar-se en una multitud impersonal i sense caràcter. En Martí i en Joan, però, no estaven fets d’aquesta pasta; ells eren molt millors que la resta de persona, ells eren molt diferents, i de cap de les maneres els agradava que ningú es fixés amb ells. S’atansaren a l’estació de metro del parc central de la ciutat, baixaren ràpidament les escales mecàniques, pagaren i esperaren expectants l’arribada de l’últim comboi de la nit. Ells, però, passarien aquesta nit d’una forma ben especial, sense cap mena de dubte ben diferent a la de la resta dels seus conciutadans. Ells anaven a la recerca d’emocions fortes, emocions morbosament temeràries que els omplissin d’una forma espiritualment satisfactòria.
El metro, carregat de gent enllaunada, arribà al cap de cinc minuts. Tot el personal, amb creixents símptomes d’ebrietat, s’entaforà com pogué en els col·lapsats vagons. Quan l’andana començà a quedar-se buida, en Martí i en Joan, sense que ningú els veiés, saltaren àgilment per entre dos vagons, i s’aferraren fortament a quatre manetes que sobresortien. Estaven suats, excitats; els seus cors bombejaven sang vertiginosament. Era el primer cop que provaven aquesta mena de sensacions i estaven, òbviament, molt i molt nerviosos; i amb temor. Però assaborir íntimament els plaers de quelcom de nou, per perillós que fóra, els empenyia sense remei cap a la seva destrucció física i psíquica. La temeritat és quelcom de sensual, d’una bellesa lànguida i perfecta, que no pots deixar de mirar, que t’atrau a tu sense que te n’adonis, imperceptiblement, amb confiança i amb passió. I quan més segur, aparentment, estàs de tenir sota control aquesta temeritat, de dominar-la, quan estàs confiat i distret, segur del teu èxit, és quan t’ataca sense pietat just en aquell precís moment, frenèticament; és quan et cus a ganivetades tota l’esquena; traïdorament. Sense avisar. Com un arriscat joc a cara o creu.
El suburbà enfilà el seu camí cap a la propera estació. El trajecte entre les dues estacions era el més llarg i el de més revolts de tota la xarxa metropolitana. Una tènue foscor, esquitxada per la dèbil il·luminació del túnel, envoltà els cossos dels dos joves temeraris. No veien res, però tan se valia: el tacte, les emocions a flor de pell, eren l’únic que necessitaven. Res més. La resta no els importava el més mínim. Les estrebades eren constants, fortes. Amunt, avall, a la dreta, a l’esquerra; el comboi no parava de moure’s bruscament. S’ho estaven passat d’allò més bé; es miraren instintivament enmig de la tèbia foscor del túnel, buscaren la mirada de l’altra, i assentiren, i somrigueren complaguts. A la fi havien trobat allò que feia tan de temps que buscaven; res d’emocions gratuïtes i banals, sinó temeritat adrenalínica i aventures arriscades a dosis iguals. El que únicament deixaven de banda, de forma totalment voluntària i indiscriminada, de les seves apreciacions, era alguna mena de malaltissa desviació psiquiàtrica que tot just començava a néixer en el més profund dels seus cervells i de la qual encara no n’eren conscients, ni ho serien mai. Una insana tendència cap a l’autodestrucció. Això si, sempre amanit amb una petitíssima dosi de glòria mediàtica que dignifiqués i resumís en una instant tota una forma de vida rebel, inconformista i segurament plena de privacions.
De sobte, però, en Joan notà que les mans li començaven a fallar. Aconseguí comunicar-se maldestrament amb en Martí, que s’adonà ràpidament del que estava succeint. Provà d’actuar, però un enorme sentiment d’impotència destruí instantàniament tot intent de salvació. A cada segon que passava, a en Joan li relliscaven més i més les mans, plenes d’una suor freda que presagiava imminentment una terrible desgràcia. La seva fesomia canvià radicalment en un sol segon; el contacte real i palpable amb la mort l’espaordí horrorosament. Sabia que d’aquí a pocs segons moriria. Tot s’havia acabat. Amb la cara blanca com el marbre, llençà una última mirada a en Martí, que, sense poder actuar, contemplava estèrilment com el seu millor amic (potser l’únic amic que tenia) anava a esdevenir en tan sols un instant el personatge principal, i únic, d’una tragèdia grotesca i sanguinària.
El patiment acabà finalment, alliberant en Joan d’aquesta terrible angoixa. A l’última corba del trajecte caigué. Un crit de pànic, greu, aspre, penetrant i impactant, ressonà per tots els racons de la foscor del túnel; un crit que se li clavà amb claus d’acer al cervell d’en Martí, que mai oblidaria aquest instant. Un riu de sang l’esquitxà i el tacà de dalt a baix. Des del vidre del vagó pogué veure, translúcidament, la còmode seguretat vermella de l’interior del vagó.
Compra el meu últim llibre de ficció “Tots els noms del tren”
