L’estat de capolament extrem en què es troben les infraestructures ferroviàries a la nostra petita república idíl·licament pastoral és un exemple més, gravíssim i feridor, de com de trinxat es troba el país. Uns camins de ferro que haurien de servir per a cohesionar i relligar i recosir i redistribuir i comunicar i que haurien d’esdevenir també l’element clau i facilitador per a un reequilibri territorial que frenés la Catalunya buida i buidada —si, d’això natros també en tenim—, han acabat essent un infern diari i sense aturador per a milers i milers de modestos catalanets que senzillament volen arribar puntuals a la feina, o que senzillament desitjen passar més hores amb les seues famílies, per això d’aquell impossible utòpic que en diuen conciliació familiar. Ai, aquest populatxo, quins anhels més puerils que gasta!!! Quines utopies més idíl·liques per a canviar el món.
I és que malgrat els anuncis recorrents i grandiloqüents de millores milionàries i els discursos bonhomiosos que tracten al personal com a uns tòtils sense senderi, açò del tren —com a mínim açò dels trens del poble, els que s’agafen tots els dies— està clar que no interessa i que en cap cas és la prioritat de ningú amb ni tan sols una minsa capacitat de poder i decisió. Fa anys que ha quedat cruelment clar que no interessa, ni interessarà en cap de les agendes polítiques. Foc d’encenalls. La normalitat, esgotadora i assumida i interioritzada ja fa anys, és aquest estat d’abandonament, degradació i deixadesa cròniques de les estacions i les vies de mig país, i que s’ha convertit en una cruel metàfora de l’estat generalitzat del país. La normalitat, desmoralitzadora, és saber que arribaràs sempre tard, i que l’excepcionalitat és saber que algun dia et tocarà la loteria i arribaràs puntual. I tenir la certesa, fonda però alhora precisa, de què això ja no té solució. Una derrota més de país és també açò del tren.
Compra el meu últim llibre de ficció “Tots els noms del tren”
