El nom no fa la cosa, ni tampoc la fa el nom. Però els bibliotecaris podriem escriure un diccionari sencer amb tots els noms amb què ens hem intentat descriure i escriure des de que tinc ús de raó bibliotecària. I sembla que continuem intentant trobar-nos: infonomista, arquitecte de la informació, gestor del coneixement, gestor de continguts, gestor del coneixement… fins a la més moderna de community manager. Qüestió de modes? De gustos? O potser és més aviat una falta de fermesa i d’indeterminació? I mentre, les més “clàssiques” de bibliotecari i documentalista mantenen, malgrat tot, certa bona salut. Una bona salut, però, que és més aviat fruit del seu pes històric… i no precisament pel prestigi i el reconeixement de què gaudeixen dins del propi col·lectiu. I què n’és de curiós aquest col·lectiu professional, que renega de les seves arrels, dels seus fonaments i del seu pes històric, per tal de descriure’s i identificar-se.
De què tenim por? Què ens passa com a col·lectiu? Tenim potser acàs temor d’assumir com a pròpia una funció, una paraula que creiem caducada? Per què ens costa tant assumir que som bibliotecaris, i que sota aquest paraigües hi podem afegir tot el que faci falta? A començaments de gener vaig sentit en viu l’enèsima discussió sobre què som, com ens diem, què fem… Un debat, com sempre, totalment estèril i que ens va fer perdre més temps del que disposem.Tenim un greu problema intern de valorització de la pròpia professió, no ja només a nivell individual sinó, i és més greu, a nivell de col·lectiu i de grup amb una suposada influència social. Personalment porto amb orgull la paraula bibliotecari-documentalista, i quan em presento, sempre dic el què sóc, amb naturalitat, però sobretot, amb orgull i convicció. Assumeixo tota la tradició i la història de la nostra professió, però també assumeixo com a pròpies totes les funcions de futur, totes les capacitats que tenim com a professionals, i que penso la societat demanda i valora cada cop més. Òbviament, encara queda molt camí per a recórre, però estem pel bon camí. I vull que se’m reconegui com a bibliotecari-documentalista, perquè així em sento i així vull que se’m reconegui. Val la pena invertir esforços col·lectius en donar-nos a conèixer d’una forma diferent, i no aprofitar i canviar la visió que es té dels bibliotecaris?
Potser és que sóc un idealista, o penso en què un altre món bibliotecari és possible, però sempre he envejat públicament la implicació i la presència de les biblioteques i els bibliotecaris al món anglosaxó. Les biblioteques són l’autèntic eix central social i de la comunitat a la qual donen servei. Es deuen a la comunitat, i a més, crec que els professionals tenen molt clar què són, com es diuen i què fan… No valen excuses ni altres noms. I la seva comunitat, al seu torn, els valora i els aprecia pel què són. Hi ha un exemple que m’agrada explicar: l’estudi d’arquitectura canadenc de HCMA ensenya les seues biblioteques a l’apartat de Community. Com és que aquí quan pensem en biblioteques automàticament les associem a cultura? No hi ha res més? Hem de dissenyar les biblioteques del futur només exclusivament sota paràmetres d’equipament cultural? Crec que no.
Les coses clares, els noms clars; però també, cal tenir ben clar el nostre nom davant la nostra comunitat, i partir d’aquí, jugar el nostre paper. Sense fissures, amb convicció i anant de cara. Juguem d’una vegada, i ensenyem les nostres cartes. Si volem continuar jugant a la puta i a la Ramoneta, juguem-hi, és clar; però ens interessa?
